11/02/2020

12/2: Després d'un 10 a 1

2 min

En esport, perdre fa molta ràbia i perdre per deu a un encara més. Va ser el resultat de la final de la Supercopa femenina entre el Barça i la Reial. Però em semblen equivocades les declaracions que va fer l’entrenador de la Reial. Primer, es va queixar de la humiliació: en esport la veritable humiliació no és que et guanyin anant a totes, és que et donin peixet amb aires de superioritat. Després, l’entrenador va dir que la competició prima el mal model de tenir jugadores estrangeres (el Barça en té tres!) mentre les nacionals queden a la banqueta. I aquí el comentari va més enllà de l’esport i té a veure amb com articulem el sentiment de pertinença. Els clubs bascos han primat sempre una pertinença per origen: només jugadors bascos. En canvi, els clubs catalans han considerat que la pertinença no està marcada per d’on vens ("Tant se val d’on venim, si del sud o del nord") sinó per on ets, on vols ser i on et vols guanyar la vida ("És català qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser"). Un sentiment de pertinença per la sang o pel lloc. Jo voto pel lloc. Com el Barça. (Dit això, potser el Barça d’ara hauria de posar més en valor el seu planter, d’on han sortit Messi, Iniesta, Xavi o Vicky Losada, que venien de llocs ben diferents.)

stats