01/11/2021

Digueu-li estafador a seques

2 min
Albert Cavallé entrevistat a 8TV.

La setmana passada van irrompre a la televisió dos personatges grotescos. Una és la senyora de l’anunci de Don Piso que amenaça el marit. Fins ara aquestes relacions de parella tòxiques en l’àmbit publicitari que justifiquen la venda de qualsevol producte les havíem d’aguantar a les caduques falques de ràdio. Sobtadament, la imatge antiga, el so enllaunat i la dona colèrica que ens obliga repetidament a trucar a Don Piso mirant-nos als ulls ha irromput a la graella amb una agressivitat insòlita, provocant-nos un viatge al passat incòmode i desagradable.

El segon personatge grotesc ha sigut un tal Albert Cavallé, conegut des de fa anys a Telecinco com l’Estafador de l’Amor. Es tracta del farsant que s’aprofitava econòmicament de les dones que seduïda amb la finalitat d’estafar-les. Dijous es va celebrar el judici per la denúncia d’una de les seves víctimes, a qui presumptament va estafar fins a seixanta mil euros. Sobre ell pesen tres sentències acusatòries i les denúncies de vint-i-tres dones.

La manera com les televisions tracten aquest cas és profundament inquietant i menyspreable: 

Model de passarel·la: El mateix estafador es passeja davant les càmeres que l’esperen al jutjat com si caminés per una catifa vermella. S’exhibeix i atén els periodistes amb la supèrbia d’una estrella del rock. A més, inclouen fotografies de les xarxes socials de l’individu on apareix fent posturetes com un model publicitari.

La disfressa per cridar l’atenció: Aquesta vegada el personatge ha aparegut lluint unes grans ulleres -de sol o de llegir- que podrien semblar d’esquiar o de soldar. Curiosament, l’estètica la podem associar a una versió urbana del Zorro, transformat en un heroi modernet de pacotilla que necessita ser identificat ràpidament.

La gracieta: En els magazins matinals el cas és abordat amb un somriure sota el nas. Les barbaritats que deixa anar l’interfecte, pròpies d’un narcisisme patològic, converteixen la història en una comedieta que fa enriolar els tertulians de l’Ana Rosa a Telecinco. De fet, aquest estafador és un clàssic del programa.

El perillós sobrenom: Barrejar l’amor en tot plegat forma part de la cultura masclista. Atribuir-li el títol d’Estafador de l’Amor és romantitzar, suavitzar i justificar una estafa econòmica sense pal·liatius.  

L’espectacle: Entrevistes com la de 8maníacs a 8TV aquest diumenge, on es permet a l’acusat carregar encara més contra les seves víctimes, acusar-les de mentir, justificar les seves estafes i fins i tot atribuir-se a ell mateix el rol de víctima, són esperpèntiques.

El que és obvi és que les teles privades també s’estan rendint a la seducció d’aquesta masculinitat tòxica fastigosa que gasta l’individu. Li atribueixen una autoritat inexplicable només perquè s’enlluernen amb la seva prepotència, fatxenderia i retòrica, i converteixen el predador en una estrella de la pantalla que garanteix diversió.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats