24/03/2022

Les dones, les drogues i les cures

4 min
Les mans d'una dona gran subjecten un bastó que l'ajuda a caminar.

El dissabte 19 de març hi va haver una visita guiada a Narcohumanisme, l’exposició del Bòlit, centre d’art contemporani de Girona, comissariada per Eloy Fernández-Porta i Núria Gómez Gabriel, de qui he après molt d'ençà que els vaig fer l’encàrrec i que han obert un ampli debat sobre la nostra relació amb els estupefaents legals i il·legals, fora de tota moralització possible. La visita va acabar amb Eloy Fernández-Porta recordant com la seva àvia utilitzava els pots dels optalidons per fer els cercles de les seves peces de ganxet. Els optalidons eren uns barbitúrics, uns ansiolítics, que es van prohibir pels seus efectes addictius i que es compraven a les farmàcies sense prescripció mèdica.

Una de les visitants –gent que venia de fora de Girona encuriosida pel tema– va preguntar si hi havia estudis sobre la vinculació entre la farmacopea i la perspectiva de gènere, més concretament sobre la relació entre els medicaments, les mestresses de casa i les pràctiques d’automedicació vinculades amb la depressió. L’estreta familiaritat entre la depressió i el gènere es pot trobar al pioner llibre feminista La mística de la feminitat (1963) de Betty Friedman, on parlava de les condicions psicosocials de les mestresses de casa després de la Segona Guerra Mundial als Estats Units. De totes maneres, encara que hi descrigui tota la simptomatologia d’una depressió, la paraula només surt de forma tangencial en un parell d’ocasions. Si el nom fa la cosa, la falta de nom també fa la no cosa, per això no és estrany que el primer capítol es tituli “El problema que no té nom”. Començo a indagar i trobo diversos articles sobre el tema en l’última dècada: Istanbul, Corea, Europa, les dones cuidadores, reunides en un mateix ecosistema de desànim col·lectiu i interclassista. La gran depressió.

Una bona pista cau del llibre Narcocapitalism (2018), de Laurent de Sutter. Al capítol “Empassant la pastilla”, parla de les píndoles anticonceptives, inventades el 1957, tot i que Paul Preciado, al seu llibre de culte Testo yonqui (2008), les datava del 1946, és a dir: tot just finalitzada la Segona Guerra Mundial. Preciado va dir que, a partir de llavors, l’estrogen es va convertir en la molècula farmacèutica més usada de tota la història de la humanitat. Segons De Sutter, les píndoles van modificar radicalment el funcionament del cos a través de la intervenció sobre la progesterona (hormona implicada en la fertilitat), ja que per primera vegada en la història les prenien individus que no estaven malalts. És a dir, a través de la pastilla, una dona perfectament sana es tornava a si mateixa malalta. La píndola de seguida va manifestar efectes secundaris, una desexcitació, una pèrdua del desig sexual, tal com passa també amb els antidepressius. Aquest és, precisament, el diagnòstic a què va arribar el 2016 un grup de recerca danès després de tretze anys d’estudi i els resultats del qual va publicar la revista científica JAMA Psychiatry. La conclusió era que la depressió afecta més les dones que els homes i que la pastilla anticonceptiva –eina del narcocapitalisme de reprogramació psicopolítica de l’individu, segons De Sutter– hi té a veure, sobretot en les adolescents. 

Segueixo buscant. Trobo un vídeo titulat Anxiety-The relaxed wife, també dels anys cinquanta, produït per Chas. Pfizer & Co. Inc., una empresa de químics fundada per Charles Pfizer que va comercialitzar pesticides, detergents i productes per netejar ferides durant la guerra i que, actualment, és una de les principals empreses proveïdores de vacunes contra el covid, la Pfizer. El vídeo ven un ansiolític anomenat ataràxia perquè el treballador modèlic segueixi sent productiu sense perdre ni la son ni el bon humor davant dels titulars catastrofistes a la premsa, de tal manera que els diners puguin arribar sense neguits. En paral·lel, l’esposa és qui ofereix les instruccions al seu marit sobre com relaxar-se mentre executa sense aturador feines domèstiques. La dona és una autòmat, una espècie d’espectre al servei de les cures, o potser és una encarnació de la dona de casa alienada, sedada, en una impecable presó amb barrots d’or i eslògans convincents.

Quan vaig fer el documental Casa de ningú (2017), vaig poder estudiar algunes comunitats envellides. En el geriàtric de Sant Andreu de Palomar, la majoria eren senyores grans –les dones viuen més– que consideraven que vivien massa anys gràcies a pastilles que els hi allargaven, innecessàriament, unes vides massa recosides de pèrdues. En una de les reunions de treballadores del geriàtric, les cuidadores van posar sobre la taula el fet que moltes d’elles anaven empastillades per suportar el dolor físic i emocional de la feina. Llavors vaig recordar el documental Organizar lo imposible (2017), sobre les Kellys, l’associació de cambreres de pis, que descriuen com la seva feina els malmet precoçment el cos a causa del contacte permanent amb productes tòxics. Tots aquests perfils laborals protagonitzats per dones –mestresses de casa, cuidadores, cambreres de pis…– tenen a veure amb allò que deia Mari Luz Esteban, que com més cuida una dona, més contribueix a la seva precarietat econòmica, i –afegim– com més ho fa, més en risc posa la seva salut física i mental. 

Això no vol dir deixar de cuidar, simplement és un indicador que vivim en un model socioeconòmic, polític i cultural que no posa en valor les cures, per molts eslògans que ens travessin (“Cuidem! Cuidem-nos”, canta el covid). Una societat que, com la descriu Júlia Montilla a la seva obra Say yes! (2010), delega les cures, les relacions afectives i el treball reproductiu a les farmacèutiques; un món-farmàcia, una ciutat on les pastilles són una espècie de protocol silenciós, els maons del seu cos tècnic. Fora bo que aquesta voluntat de cuidar-se tornés a un context precovid, recuperar el debat complex de les cures, de les dones que ens curen, d’aquest tema d’abast social i global.

Ingrid Guardiola és investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora