Opinió 12/06/2014

Les dones renunciem al poder?

3 min

Tot i que la notícia d’avui sigui la dimissió d’un home, Pere Navarro, al que em condueixen els esdeveniments dels últims dies és a una reflexió sobre la relació entre les dones i el poder. I és que, tan bon punt vaig saber la notícia de la renúncia de Susana Díaz a optar a la secretaria general del PSOE, vaig saltar dient que “les dones reaccionem de manera diferent als homes en les aspiracions de poder”, un fet que va desencadenar un petit vendaval. El cert és que estic convençuda del que vaig dir, cosa que no significa que s’hagi d’aplicar íntegrament al cas de Susana Díaz, en el qual naturalment devien influir moltes altres coses perquè ella prengués la seva decisió.

Abans de defensar la meva tesi seria bo fer un petit repàs al que entenem per efecte tisora o sostre de vidre. No em vull repetir en qüestions que he citat altres vegades, però voldria recordar que les estadístiques continuen reflectint amb tossuderia una realitat poc permeable de l’accés de la dona a determinats llocs de poder. En efecte, per més que les dones estudiem, ens llicenciem i obtenim el doctorat no només en condicions d’igualtat sinó també amb notes ostensiblement superiors, a partir d’un determinat moment anem desapareixent del mapa dels espais de promoció, fins que es perfila un panorama de clar desequilibri en matèria de gènere. Són tants, els exemples, que no val la pena estendre-s’hi. Però, per posar-ne només un cas concret, aquests dies en què s’ha parlat tant de la Transició, del moment històric que vam viure, de la importància que va suposar passar de la dictadura a la democràcia... si s’hi fixen, en cap de les ocasions en què hem fet referència a aquest moment crucial de la història no hem citat ni una sola dona amb nom propi. Que no hi van tenir cap paper? Estic segura que sí, per bé que probablement devien estar a la cuina elaborant i preparant receptes socials i polítiques que després se servirien a la taula principal, a la qual no podíem ser, o no hi volíem ser, o no hi teníem accés (en aquest sentit, els convido a veure, si no ho han fet, el documental Las constituyentes).

Així, cal admetre que actualment, malgrat que es reconeix una igualtat en el pla purament formal, al llarg del recorregut de la professió, dels llocs de treball, de l’ascens, de la promoció o simplement de l’accés al poder, les dones ens anem perdent pel camí, sense que per descomptat això es pugui atribuir a una sola raó o a una lectura simplista de la qüestió. No obstant, em sembla d’obligada referència el moviment feminista, que, partint d’una mirada crítica de la realitat, descriu una societat dominada durant segles per la cultura masculina, de gran influència en tots els àmbits: dels comportaments individuals als institucionals, de les representacions simbòliques a les relacions i els pactes instituïts. Avui ningú no dubta que la construcció d’una societat inclusiva ha de reconèixer les dones com a subjectes polítics, protagonistes de noves històries, però tampoc no se’ns escapa que en èpoques de crisi com l’actual augmenten els riscos d’involució.

Reprenent la qüestió de gènere i poder, i lluny de voler generalitzar, crec que existeix una idea subjacent, una mena de consciència mai escrita que indica que aquella dona que s’atrevia a trencar els esquemes tradicionals també havia d’estar disposada a pagar-ne un preu personal molt elevat. Una qüestió que també es dóna entre altres minories i que en tot cas em sembla terriblement injust i dolorós. I en el millor dels casos, si no s’arribava a tal extrem, sovint s’ha fet al·lusió a la política de quotes...

Estem vivint dies d’una intensitat política com no recordava de fa temps. Res no sembla intranscendent, res no serà igual, però no només han de ser dies “d’hores dels adéus”, sinó també d’“oh, benvinguts, passeu, passeu”, que deia abans-d’ahir Ignasi Aragay a l’ARA. I aquesta nova etapa seria interessant que també s’escrivís en termes d’igualtat i de participació. En aquest sentit, no em refereixo només a les dones sinó a una altra manera d’entendre la democràcia, a l’aire fresc i no arnat, a no desenterrar la naftalina o el llinatge ranci (mai més ben dit). A acomiadar el bipartidisme, sí, però per fer millor les coses, a aprendre a no tapar, a prevenir, a valorar l’esforç.

Tinc la impressió que la votació de la llei orgànica d’abdicació pot ser una de les últimes lleis “amb blindatge”. Ho saben, oi, de qui era la frase aquella que deia “tot està lligat i ben lligat”? Afortunadament, la vida no és així, ja que lligar i deslligar és part essencial de la llibertat humana. Però alerta, perquè, com deia Aristòtil, “no es pot deslligar un nus sense saber com està fet”.

stats