Madina Ayar escriu a l’ARA (podreu veure-li els ulls, però res més, en la fotografia que n’il·lustra el text) des de Kabul, sobre restaurants afganesos. Explica que “abans” eren un dels pocs llocs de lleure on homes i dones seien junts, però que l’últim cop que en va trepitjar un “la zona del jardí, que abans era on seien les famílies, s'havia convertit en un espai «només per a dones» i els homes no hi podien entrar”. Els cambrers van dir: "Senyores, quedeu-vos aquí. Senyors, heu d’anar a la secció dels homes". Tenien, sí, un segon menjador “unisex”, però era com la zona de fumadors dels nostres bars d’abans: sense finestres, ni aire.
No em canso de dir a les dones del nostre món, les que em trobo als clubs de lectura o als tastos de vins, que han d’anar, soles, un dia, a prendre un còctel o una copa de cava a una cocteleria o un bar de vins. Llegir, parlar amb els cambrers, contemplar els anants i vinents (com m’agrada, aquesta expressió, manllevada a la Víctor Català) o esperar algú amb qui “et posaràs al dia”. Aquesta preciosa llibertat, aquesta decisió. No fa tant que era estranyíssim veure una dona sola en un bar, aquí, a casa nostra.
Llegint aquesta dona, que no sé quina cara fa, no puc quedar-me indiferent. Sempre penso que la conquesta feminista més important i decisiva no és el negoci, és l’oci. I els totalitaris que volen apartar les dones les aparten de l’oci (no han de seure a taula) per confinar-les al negoci (a la cuina). Res és més preciós que un establiment de menjar i beure curull d’homes i dones. Potser perquè hi estem tan acostumats ens passem l’àpat mirant el mòbil, en lloc de la cara, descoberta, de la nostra acompanyant.
