Enveja i rancúnia
Aquesta setmana he vist una pel·lícula a Netflix i una sèrie a Filmin. La pel·lícula és francesa –Le bonheur des uns..., titulada en castellà Envidia sana– i la va dirigir Daniel Cohen per estrenar-la el 2020. El plantejament és aquest: dues parelles d’amics que comparteixen trobades sovint i s’avenen molt han d’entomar un canvi que afectarà aquesta amistat a quatre. Una d’ells, la tímida, dolça i insegura Léa, que treballa de dependenta en un centre comercial, els sorprèn confessant-los que, inspirada en l’observació de la gent que veu i tracta a la seva feina, està escrivint una novel·la.
L’anunci, formalment ben rebut, dispara des del primer moment l’enveja dels altres tres. Més encara quan una gran editorial la publica i la Léa comença a tenir èxit i a guanyar diners: el seu marit se sent insegur, la seva amiga entra en un bucle de competició patològic (intenta escriure una novel·la i no se'n surt) i el marit de l’amiga fa una recerca ansiosa d’una vocació per vehicular la seva creativitat.
És una pel·lícula que aborda les emocions d’una manera massa barroera, els diàlegs no són res de l’altre món, però la vaig veure fins al final.
La sèrie de Filmin és una altra cosa. Sherwood és una altra sèrie notable de la BBC. L’ambientació, la interpretació, el guió, tot és excel·lent. Però sobretot, diria jo, ho és la intenció d’abordar un tema molt sensible per a la Gran Bretanya: en una comunitat molt petita, dos assassinats alteren la normalitat i, tot d’una, afloren les rancúnies i les ferides provocades per la vaga minera (amb els seus esquirols) de fa trenta anys.
Els dos productes audiovisuals tracten pecats capitals: l’enveja i un sentiment que no està catalogat així però que, a parer meu, hauria de ser-ho: la rancúnia. Dos sentiments lletjos, que perjudiquen qui els pateix i que poden portar a situacions no desitjades. A Le bonheur des uns..., al trencament d’una amistat i d’una parella; a Sherwood, a la destrucció de la convivència i, fins i tot, al greu delicte d’assassinat.
Podríem dir que la pel·lícula francesa et fa rumiar sobre el teu entorn, sobre la gestió de les emocions més íntimes i sobre la generositat que els amics haurien de tenir i potser no tenen. I, en canvi, Sherwood et convida a reflexionar sobre les ferides que obre en una societat un conflicte i com perduren aquestes ferides. Pot aplicar-se a la vaga minera (segons la sèrie, provocada pel govern Thatcher), a la Guerra Civil Espanyola o a la sacsejada que va viure Catalunya uns anys enrere. T’adones de com, de vegades, una societat pot travessar la línia vermella sense ni tan sols adonar-se’n. De com el fràgil equilibri de la convivència es pot trencar d’un dia per l’altre. No estic parlant en cap cas de no mirar enrere: cal fer-ho, però amb l’esperit net de rancor i sense ànim de revenja.
Mireu Sherwood i, si voleu, mireu Les bonheur d’uns..., però sense buscar-hi una gran qualitat. Totes dues m’han fet pensar. Que terrible és l’enveja, quin poder destructor té la rancúnia. En tots dos casos, a més de provocar trencaments i dol, són extremament perjudicials per a la mateixa persona que els pateix. Foragitem-los per ser millors i per cuidar-nos: no ens fan cap bé.
