Un episodi que no podem oblidar
1. Autoritarisme. Sembla llunyà, perquè, en aquest accelerat present continu en què vivim, un impacte en tapa un altre i la memòria és curta. Però el 2021 ens deixa l’assalt al Capitoli de Washington, que culminava l’intent de Donald Trump de conservar la presidència que havia perdut a les urnes per la via de violentar les institucions. Un episodi que no es pot oblidar, per una senzilla raó: ens adverteix d’uns temps en què la idea moderna de la democràcia està seriosament amenaçada, per molt que des d’un cert corporativisme polític i mediàtic s’opti per fer veure que no passa res i que el sistema gaudeix de plena salut. Negant el perill només s’aconsegueix aplanar el camí als que a imatge i semblança de Trump segueixen proclamant “la crueltat triomfant”, en expressió del poeta americà John Freeman, i contribuir a fer que, en alguns sectors, el final de la democràcia es vegi ja com una fatalitat.
No hi ha setmana que no senti dir a gent normal i corrent que tal com va el món, davant el poder dels “senyors de l’aire” (com diu Javier Echeverría), l’autoritarisme acabarà sent inevitable. Aquest estat d’ànim, aquesta desconfiança en la política, molt té a veure amb l’allau de paraules de la societat digital que és un oceà de confusió, en què juga amb avantatge el que la diu més grossa: via directa a la banalització del mal. L’elemental prova del valor i la veritat de les coses és substituïda per la força de la seva repetició, pels decibels que genera. De manera que, si no volem perdre el món de vista, tinguem present la impactant imatge de les turbes assaltant el Capitoli, pel que té de moment de veritat. Un president electe dels Estats Units, Donald Trump, va creure el que semblava inimaginable: que a la democràcia aparentment més forta es podia donar un cop d’estat. I va trobar prou complicitats per intentar-ho. Estem avisats: aquest cop es va aturar, què passarà si hi ha una nova oportunitat?
De moment, el retard viscut per Amèrica aquests anys és prou gran: la banalització del mal no s’atura. Trump deixa com a herència un Partit Republicà incapaç de passar pàgina, entregat a la seva figura i al que representa, i una majoria al totpoderós Tribunal Suprem que prepara una contrarevolució cultural i moral amb efectes sobre els drets individuals bàsics. No permetem, doncs, que aquella imatge se l’endugui el temps. Ha de ser una apel·lació permanent a combatre les rèpliques autoritàries que recorren Europa –i Espanya en particular– sense concessions acomodatícies. Com podem veure cada dia, la dreta espanyola està entregada a Vox, com els republicans a Trump. I d’aquesta constatació, una pregunta elemental: qui hi ha al darrere? On són els amos del món que ve?
Si a tot això hi afegim que la pandèmia ha aportat por i paràlisi a la societat i unes polítiques per combatre-la sovint infantilitzadores de la població, tot senyal d’alerta és poc. Ens podem trobar que la democràcia se n'hagi anat i ningú sàpiga com ha estat.
2. Realisme. Els discursos presidencials nadalencs acostumen a ser exercicis florals que rarament fugen de la banalitat. En una mostra característica del gènere, el president Aragonès va enviar, amb la prudència que el caracteritza, un missatge de confort espiritual a l’independentisme, en dir que si la via de negociació amb l’Estat s’encallava s’hauria de “construir una alternativa des del realisme buscant el màxim consens i aprenent del camí que hem fet fins ara”. Malgrat la mesura dels mots, uns ja s’apunten “a preparar un procés d’independència seriós” i d'altres ja hi posen data (un any i mig). S’entén que es vulgui mantenir viva la flama. Però repetir que ho farem com una lletania no porta enlloc més que a fer de la frustració la normalitat. Potser el més important de la frase d'Aragonès és la paraula realisme. Què serà realista si la negociació no arriba a port?
