Un escorpí, una granota i Aznar

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

M r. Arkadin , d'Orson Welles, és una obra estranyíssima -rodada, entre altres llocs, a Barcelona i a Segòvia- que conté un monòleg impactant. Es tracta d'una vella i coneguda faula. Un escorpí li demana a una granota que l'ajudi a creuar un riu. Aquesta, assenyadament, declina la proposta per por a ser picada pel perillós passatger. L'escorpí, però, l'acaba convencent: "Si et pico, morirem tots dos". El raonament sembla tan clar com incontestable i, en conseqüència, la granota accedeix a portar-lo a l'altre costat sense por a ser agredida. Quan ja són a l'aigua, l'escorpí li clava el seu fibló letal. Tots dos moriran inevitablement: l'un ofegat i l'altra per culpa del verí. Mentre agonitza, la granota exclama: "Però això no té cap lògica!" L'escorpí, a punt de ser engolit pel corrent del riu, encara té temps de respondre-li: "Ja ho sé prou, que no té cap lògica... però és el meu caràcter!" Orson Welles, sempre excessiu i genial, acaba el conte amb una coda desconcertant: "Brindem, doncs, pel caràcter!"

Fa ben pocs dies, Rajoy i l'aparell del PP han acabat interpretant el desgraït paper del batraci i Aznar el de l'escorpí. Aznar sap que si s'enfonsa l'actual estructura d'un PP que en aquests moments penja d'un fil, també s'enfonsarà ell, la seva esposa i, probablement, esquitxarà el seu gendre i la seva filla. Ho sap perfectament, però -què hi farem!- és la seva naturalesa... La gegantina trama que deixen entreveure les patilles canoses de Bárcenas no s'ha gestat pas en temps de Rajoy, sinó d'Aznar. Des de la perspectiva de determinats caràcters, però, una fiblada extemporània i arbitrària resulta irresistible, fins i tot quan té un component suïcida.

Les fiblades d'Aznar sempre han estat inoportunes per als seus propis interessos i els del seu partit. El dia 23 de febrer del 1979 va publicar al diari Nueva Rioja de Logroño un article que es titulava "La abstención. La lección de la historia ", en què justificava les seves abismals distàncies ideològiques amb la Constitució espanyola. Tot allò li semblava massa progressista, massa allunyat del règim anterior: " Tal y como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o por el contrario va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza o nos encaminamos hacia la escuela única". El 1996, només 17 anys després d'haver escrit això, Aznar va guanyar les eleccions fent-se passar per un centrista centradíssim que sempre havia cregut en les bondats de la Constitució espanyola. De fet, resulten impressionants les vehements lliçons de democràcia i de constitucionalisme que l'expresident espanyol ha impartit periòdicament a persones que s'havien passat molts anys de la seva vida a les presons franquistes.

Continuem retrocedint en el temps. L'1 de juliol del 1969, el jove Aznar envia una carta a la revista SP en què deia: "Cuando a las manos de un joven como yo -16 años- llega un ejemplar de las Obras Completas de José Antonio y, como tal, siente la imperiosa necesidad de hacer rápidamente algo útil, a este joven se le presentan dos posibles caminos. El primero consiste en llevar una vida cómoda, fácil y sin complicaciones, alistado o "apuntado" en una organización del Movimiento. En el segundo, se trata de tomar una decisión tan compleja como costosa. Es la de militar al lado de los falangistas independientes ". En aquell moment, Aznar no és centrista, ni molt menys liberal (recordem el "falaz liberalismo trasnochado " de José Antonio), sinó tot just falangista.

En l'actualitat, Aznar està a tots els consells d'administració que li proposen i en altres berenars abundants. El seu és un retrat intermitent que, curiosament, sempre ha volgut oferir una imatge monolítica, d'una coherència a prova de bombes. És tot just el contrari: la seva imatge resulta no només fluctuant, sinó inconsistent. A mitjans dels noranta, l'astut Miguel Angel Rodríguez va organitzar mil i un dinarets per comunicar a tothom que Aznar era un castellano adusto , immune a les temptacions dels quartets i a les frivolitats que comporta el poder. Després s'ha vist que no era precisament així, ni en el seu cas ni el del seu entorn immediat, família inclosa. Només hi ha unes quantes coses que sí que l'han acompanyat tota la vida: el caràcter agre, el tracte fred i una profunda mala bava. És probable que la seva actitud actual l'acabi portant de patac a l'abocador de la Història, però ell necessita picar. És el seu caràcter.

Més continguts de