Estantís -issa
Llegia l’editorial del dia de Reis, de l’ARA, sobre les coses tan grosses que passen al món. Trobo que els editorials, com les crítiques (literàries, musicals...), com els articles d’això que en diem “opinió”, no només han de donar contingut. També han d’estar ben escrits. I vet aquí, doncs, que m’hi trobo aquesta frase. “Però, de retruc, l'alarma també afecta una Europa indecisa i incapaç de fer valer la seva potència conjunta i els seus valors democràtics i humanistes, com s'ha vist els últims temps amb l'estantissa resistència davant el menyspreu amb què Trump ha tractat la UE”. Hi ha una paraula, aquí, que em fa esborronar, per precisa, per atrevida, per culta. Estantissa. La conec, no pas per tradició familiar, sinó gràcies a una lectura. Estantís o estantissa. Un aliment “corromput”, que “no és fresc”, diu el DIEC. L’exemple del diccionari per parlar-ne en sentit figurat, per extensió, és justament sobre polítics. Vaig llegir aquesta paraula, també en sentit figurat, en un passatge de la sarsuela L’aplech del Remei, d’Anselm Clavé (sí, sí, el dels cors). Cito de memòria. La Tuietes, protagonista de l’obra, en vers i ambientada a Caldes de Montbui, es refereix a un pretendent com “un senyor més estantís que el xanguet que a plaça llencen”.
Els catalans ens emocionem sempre amb les coses lingüístiques. Frederic Roda va muntar aquesta obra, fa potser una trentena d’anys, amb el seu grup, La Farinera, amb escenografia dels germans Castells. Ho té tot per ser estrenada, avui, com un musical tronat, divertit, d’èxit. Segur que en Roda i companyia en guarden les partitures, algunes encarregades de bell nou, perquè s’han perdut. Hi ha alguns personatges, com els militars i alguna estiuejant (Doña Paz) que parlen en castellà. És una comèdia d’embolics, amb amos i criats. La llengua és una meravella. Fa riure. I de paraules oblidades n’hi ha un munt.
