L'Estat contra una llengua
Si ho repassem una mica, ens trobarem que l'estat espanyol ha dedicat molta més jurisprudència a combatre la llengua catalana que a combatre el crim organitzat (de fet, el crim organitzat, aquí, està institucionalitzat). De sempre, la llengua catalana ha estat la bèstia a abatre pel nacionalisme espanyol d'estat, com un d'aquells pobres elefants que Joan Carles I es carregava a Botswana. Un obscur objecte del desig, un cap per tenir-lo penjat al saló de fumadors del patriotisme espanyol, per contemplar-lo en els capvespres serens dels temps de pau i prosperitat, mentre es va esgrogueint.
El nacionalisme espanyol d'estat (el que no és d'estat també, però ara ens ocupa aquest) és intolerant amb qualsevol tipus de diversitat, però de totes, la que més l'irrita, el molesta, l'incomoda i el sulfura és la diversitat lingüística. És una llàstima, perquè, si en comptes de dedicar tants d'esforços i energies a intentar acabar amb les llengües que no són el castellà (i molt particularment la catalana, carregada de simbolismes), l'estat espanyol hagués incorporat el plurilingüisme com la riquesa que –de vegades, retòricament, mai amb convicció– diuen que és, hi hauria sortit guanyant tothom: també Espanya, i la seva famosa marca. Aquesta Espanya capaç de comprendre el valor de la diversitat lingüística, de potenciar-lo i de fonamentar-hi la pròpia identitat malauradament només ens la podrem imaginar. Si existís, seria un país veritablement avançat, sense tanta tendència a l'autocaricatura involuntària, i és possible que no hagués fet una Guerra Civil.
Que un tribunal –el TSJC o el que sigui– vulgui ordenar l'ensenyament de les llengües oficials d'un país a cop de percentatges és un despropòsit, tant des del punt de vista educatiu, com del filològic, com també (i potser sobretot) del de la cohesió social i la convivència. Que, a més, ho faci donant un termini de quinze dies per activar les noves disposicions als centres d'ensenyament, és una mostra d'autoritarisme. Que, per rematar-ho, la resolució judicial amb què es donen aquestes ordres sigui una traducció automàtica farcida de faltes i errors gramaticals, és una exhibició del menyspreu de qui sap que és just al vèrtex de l'autoritat i no pot ser discutit.
Tothom que no sigui molt innocent o molt cínic sap que la resolució del 25% no és una mesura a favor del castellà ni del bilingüisme, sinó un nou cop de maça judicial contra el català. Sentenciar percentatges d'ensenyament d'una llengua és tan inacceptable com fixar percentatges d'alumnes de pell no blanca dins una aula. Davant d'això no hi ha maneres “intel·ligents” d'aplicar la resolució, perquè estem parlant d'un atropellament que torna a anar contra un dret humà, en aquest cas el de rebre l'educació en el propi idioma. No s'hi valen els escarafalls dels partits independentistes, i encara menys el conformisme de Salvador Illa, del PSC, que diu que “no passa res”. Sí que passa, i és molt greu. La falta de respecte per les llengües és una via ràpida cap a la descomposició de la democràcia.
