L’any 2014, Victoria Nuland, aleshores secretària d'Estat adjunta per a Europa de l'administració Obama, va quedar retratada per la filtració d'una conversa telefònica seva amb l'ambaixador nord-americà a Kíiv. Els dos diplomàtics comentaven alleujats que l'ONU mediaria en el conflicte ucraïnès i, en plena conversa, Nuland va deixar anar un "que es foti la UE" i l'ambaixador li va contestar amb un "exactament". La frase (que continua ben present en la memòria de la diplomàcia europea) s’ha convertit en el símbol d’una desavinença transatlàntica que fa anys que accelera i s'aprofundeix. Només calia llegir els senyals: el gir cap a l’Àsia de l’administració Obama, la caòtica retirada de les tropes internacionals de l’Afganistan sense ni consultar-ho amb els europeus, el menyspreu de la primera administració Trump i la volguda dependència dels Estats Units en la guerra d’Ucraïna per evitar anar al fons de les divisions existencials que travessen la Unió Europea quan es tracta de parlar de seguretat, d’aliances geopolítiques i del cost d’assumir unes responsabilitats fins ara delegades. Però Donald Trump ha decidit convertir aquelles paraules robades d’una conversa confidencial en la idea fonamental i ben explícita de la seva relació amb el Vell Continent. I la Unió Europea, que ha trigat més d’una dècada a entendre la nova realitat, es veu abocada ara a repensar el seu futur immediat sense les garanties de la cooperació transatlàntica.
Però no hi pot haver una Europa post Estats Units sense superar primer les contradiccions i febleses internes de la Unió. Ucraïna n’és la prova de foc. Europa porta anys de respostes reactives, sense plans concrets, i ara que vol prendre la iniciativa tornen els recels i les diferents agendes de les capitals comunitàries. La cimera d’aquest dijous 6 de març a Brussel·les per parlar d’augmentar les despeses en defensa ja preveu un enfrontament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’eslovac, Robert Fico. La italiana Giorgia Meloni reclama refer ponts amb Washington davant els reptes comuns. Fins i tot el primer ministre britànic, Keir Starmer, que lidera la resposta europea, ha reconegut que no es pot garantir el compliment d’un alto el foc a Ucraïna sense els Estats Units.
“Hem arribat a un punt on totes les opcions impliquen un risc substancial”, escriu l’expert de l’Egmont Institute de Brussel·les Sven Biscop. La UE ha lligat la seva sort a la d’Ucraïna, tant per la futura arquitectura de seguretat continental com per haver-li concedit l’estatus de candidata a la Unió. El problema és que els plans d’emancipació europeus tenen un horitzó massa llarg i difús per la urgència del moment que vivim.
La pregunta clau ara és qui garantiria la seguretat d’una hipotètica operació de pau a Ucraïna. Qui portaria la responsabilitat de la dissuasió si els Estats Units es retiressin militarment d’Europa?
La resposta obliga tota una constel·lació d’aliats tradicionals de Washington a ressituar-se, com s’ha vist aquest cap de setmana a la cimera de Londres. El desafiament trumpista ha accelerat l’acostament entre el Regne Unit i el continent. Un efecte secundari poderós. En matèria de defensa Londres s'ha mantingut com un soci indispensable per a la UE malgrat el Brexit. Ara, francesos i britànics (les dues potències nuclears europees) han començat a construir una coalició per enviar tropes de manteniment de la pau a Ucraïna. La participació del Canadà (que també ha intensificat els intercanvis amb la UE des de les primeres amenaces d’aranzels), Turquia i Noruega a la reunió demostra la necessitat de reforçar aliances davant la crisi de seguretat desfermada per Trump. Tot i això, la cimera va ser un desplegament d’equilibris calculats, d’una banda, per intentar minimitzar els danys de la humiliant trobada entre Donald Trump i Volodímir Zelenski al Despatx Oval i, de l’altra, per començar a imaginar la vida sense els Estats Units, per molt irreal que això pugui semblar encara.
L’escriptor ucraïnès Andrei Kurkov escriu al setmanari britànic The Statesman que l’actualitat ha arribat a uns nivells de surrealisme tan gran que –com es fa amb els terratrèmols– s’hauria de crear una escala simbòlica per mesurar amb "Orwells o Kafkas" els girs de guió que hem viscut en les últimes setmanes. Que Trump digui que Zelenski és un dictador i sigui incapaç de qualificar Putin d’agressor suposa un “nivell de surrealisme que s’hauria de mesurar en quatre, cinc o sis Orwells”, ironitzava Kurkov en una conversa amb el setmanari.
L’Europa post Estats Units també sembla avui encara política ficció, tan irreal com pensar que hi pot haver un acord sobre la seguretat del Vell Continent sense els europeus. “Europa s'ha despertat”, deia el primer ministre polonès, Donald Tusk, aquest cap de setmana. De moment ha despertat a la nova realitat geopolítica del trumpisme i tot just es desvetlla una Europea disposada a començar a assumir responsabilitats en un món que li és hostil.
