Imagineu-vos per uns instants que la vostra parella decideix fer-vos fotografies o vídeos sense dir-vos en res, mentre esteu per casa, vestits, nus, cuinant, al bany, a la dutxa i fins i tot mantenint relacions sexuals. I comparteix aquest material en una plataforma amb altres usuaris desconeguts (fins i tot potser algun conegut). De sobte, un dia us assabenteu que la vostra imatge s’ha compartit entre milers d’homes i a tu t’han convertit en un objecte sexual, com si t’haguessin exposat en un mercat. Ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu. Aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzants i denigrants, i t'ha convertit en una mena de producte propi o un trofeu (aquí entra en joc una demostració de virilitat). De cop, ets una cosa seva, i no t'han tingut en compte en cap moment. Es tracta d'una forma de mostrar poder, en un lloc compartit, amb un llenguatge comú que el vincula. Estem davant un espai de pertinença i complicitat masculina on es reforcen les conductes i amb un impuls comú que fa que cada cop es transgredeixin més límits.
Aquesta violència l'hem vist aquests dies arran del cas Mia Moglie —durant sis anys, Mia Moglie (la meva esposa, en italià) va ser un grup públic de Facebook en què homes publicaven fotografies de les seves parelles, sense que elles n'haguessin donat el consentiment— és una clara forma de masclisme digital. L’espai virtual s’ha convertit en una extensió del patriarcat, perquè aquestes plataformes no són espais neutres sinó que reflecteixen i repliquen les relacions de poder existents creant noves formes de dominació i control. Dissortadament, aquest no és un cas aïllat i els que s'hi congreguen tampoc són homes amb trastorns mentals. Segons l’ONU, el 73 % de les dones han patit algun tipus de violència online a Europa i moltes denuncien que les institucions i les plataformes no responen amb la contundència que caldria.
La dinàmica grupal d’aquesta masculinitat violenta acaba generant un efecte desresponsabilitzador (si tots ho fan, jo també i no passa res) i alhora desinhibidor (es duen a terme comportaments masclistes, que a soles o a la seva vida “real” probablement no farien mai). I mentre exposen completament les seves parelles, ells s’amaguen rere l’anonimat de les xarxes. I com passa tot això? Deshumanitzant l’altra, disparant directament a la seva dignitat. Cosificant-la, convertint-la en un objecte sobre el qual tu decideixes. Sense tenir en compte ni per un segon l’impacte que això tindrà en ella, que és molt elevat, perquè l’anonimat, l’abast massiu i la immediatesa fan que aquests atacs siguin altament lesius (i generin angoixa, depressió, afectació a la identitat o imatge social i fins i tot risc de suïcidi).
Estem parlant d’homes socialitzats en el masclisme que se senten legitimitats per cometre aquests delictes com la vulneració a la intimitat de les seves parelles, referendats i reforçats per altres homes que també fan el mateix.
I aquí hi ha un altre element clau en tot això, la complicitat dels altres homes, el moll de l’os del patriarcat. Una masculinitat que s’aprèn en el dia a dia, amb actituds col·lectives que es toleren i sobretot amb uns silencis que reforcen. Perquè callar, validar i conèixer i no actuar, reforça. Cal qüestionar la masculinitat hegemònica i buscar models alternatius. Acabar amb la normalitat quotidiana que es produeix per exemple en converses entre amics on es valora si la noia amb qui vas estar la nit passada era prou guarra o no, grups de WhatsApp on es posa nota al cos de les companyes, enviament de clips de porno mainstream que denigra les dones, aprofitar l’estat d’embriaguesa d’una dona per tenir-hi relacions sexuals o normalitzar anuncis a les xarxes sobre càmeres espia per enregistrar les dones sense el seu consentiment. Tot això provoca que el llindar de tolerància davant les actituds masclistes baixi i es normalitzin coses que no són normals. Cal que desmantellem aquesta masculinitat heteropatriarcal tan violenta i construïm nous models de masculinitat per a aquells homes que estan disposats a assumir un compromís actiu, perquè com deia bell hooks: “Els homes poden estimar, poden deixar de fer mal, però no ho faran si no estan disposats a qüestionar la masculinitat que han après”.
