'Expats', una tradició catalana
Es van despertar i la ciutat no era allà. Molts barcelonins diuen que els hi han pispat Barcelona. Que surten al carrer i no reconeixen els pisos, les botigues, o les rates fent running. De veí tenen un escamarlà nòrdic semicongelat. La merceria de la senyora Paquita ara és un brunch d’amanides de PVC venudes com a Km 0. L’idioma per inhalació d’immersió contaminant és l’anglès, l'italià, el castellà, el dothraki… Qualsevol que no sigui el català. La llengua natural ara és artificial. Té més valor un barret mexicà de la Rambla que una parla mil·lenària. Els expats no són d’ara: són una tradició. Des del segle XX a Barcelona els pickpocket són els més famosos del món. Els carteristes. Robar carteres. Deixar-se robar la cartera. Però sabeu que hi ha vida robada més enllà de Barcelona? Viatgeu una mica.
A l’Hospitalet de Llobregat el 1900 no arribaven a cinc mil persones. Ara en són 280.000. Pregunteu-los si els hi ha canviat alguna cosa. També els hi podeu anar a demanar a Esplugues, Cornellà, Badalona, Santa Coloma de Gramenet… Un no parar. Viatgeu més enllà: Sabadell, Terrassa, Lleida, Girona, Tarragona… Milers d’expats. Sense pàtria a una altra pàtria. Pàtria substituïda. Perquè abans aquí no hi vivia ningú. Els hi podeu preguntar a les poques cares i als molts taüts.
Damunt de la terra o sota terra hi ha persones que han vist com les seves masies, cases, horts, carrers, botigues, cels, llengua, vida, quedaven letalment piconades per acabar sent moribundes. Tota aquesta gent no té èpica: els hi han robat. La seva és una història que els hi han dit que no existeix. Pispada. Es veu que no és prou important la seva vida. Els hi han negat l’existència. Furtada. I ja no els deixen viure. Morts. Tot té fesomia de llosa de RIP.
El robatori d’aquest país és que s’ha construït un país de ciment sobre el país real. Catalunya sembla un pàrquing amb plantes de formigó i carn humana. Mireu. Can Rigalt a l’Hospitalet de Llobregat. A la carretera de Collblanc desembocant a Pubilla Cases. Casa única, original, joia del segle XVIII. Tot era això: “Las muchas capas de fealdad con que la industria ha recubierto la tierra no han logrado destruir una nobleza natural de esta campiña. Dos o tres masías –Can Rigalt, Torre Nena Casas– recortan al cielo sus estructuras neoclásicas y hablan de un pretérito señorial, que en vano intentan borrar la humaredas fabriles. Si la tierra es roja, ¿por qué misterio se ennegrece en la boca del camino que conduce a Cavernópolis? La Carretera Negra llaman a esta vía los habitantes de los Refugios de Can Rigalt, que es como se denomina oficialmente esta barriada". Centenars de persones vivint en coves. I ara Can Rigalt és una masia caiguda, morta, i les granges de persones van passar d’horitzontals a verticals. De gratacels de roca a ciment. Expats d’ahir, expats d’avui.
Ho explicava el 1945 en el reportatge Los trogloditas de la carretera negra Miguel del Puerto. És un pseudònim. Un nom fals. Per amagar la seva identitat. Per protegir la família i el passat. Ho escrivia realment el periodista català Andreu Avel·lí Artís (Sempronio). No podia signar amb el seu nom ni escriure en català. Ara el 2025 nosaltres hem de marxar per amagar-nos a les coves. Que no ens vegin, que no ens sentin. Som els nous expats a casa nostra.
