14/05/2021

Què va fallar en l'"evitable" pandèmia de coronavirus

5 min
Rohan Aggarwal, a la sala de cribatge de l'hopital Holy Family, a Nova Delhi, valorant les plaques realitzades a una pacient amb covid-19
Disponible en:

Tot el que podia fallar per prevenir la pandèmia de coronavirus va fallar. La majoria de les baules de la cadena de resposta es van trencar. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) és una entitat "sense poder", sense lideratge polític global.

Es pot dir més alt, però no més clar.

Les conclusions de l'informe del Panel Independent per a la Preparació i Resposta davant d'una Pandèmia (IPPPR) estan basades en centenars d'entrevistes a experts, milers de documents i l'assessoria d'institucions públiques i privades de tot el món.

L'informe, que va ser presentat el dimecres 12 de maig per les copresidentes del Panel, Ellen Johnson Sirleaf, expresidenta de Libèria i fundadora del Centre Presidencial per a la Dona i el Desenvolupament, i Helen Clark, ex primera ministra de Nova Zelanda, serà elevat a la 74a Assemblea Mundial de la Salut, prevista per a finals de maig.

"El covid-19 és el moment Txernòbil del segle XXI, no perquè un brot de malaltia sigui com un accident nuclear, sinó perquè ha mostrat clarament la gravetat de l'amenaça per a la nostra salut i benestar. Ha provocat una crisi tan profunda i àmplia que els presidents, primers ministres i caps d'organismes internacionals i regionals han d'acceptar ara urgentment la seva responsabilitat de transformar la forma en què el món es prepara i respon a les amenaces sanitàries mundials. Si no és ara, quan?"

L'informe va ser encarregat per l'OMS el maig del 2020, durant l'anomenada primera onada, quan les conseqüències devastadores eren encara desconegudes. El virus s'ha cobrat la vida, segons les estadístiques oficials, de més de 3,2 milions de persones; ha provocat l'empobriment extrem de més de 100 milions de persones, i les pèrdues econòmiques ascendeixen, segons alguns càlculs, a uns 10 bilions de dòlars.

El relat desafia la idea que el coronavirus ha caigut del cel i situa els antecedents que ja van alertar sobre el seu possible adveniment.

"Una miríada d'errors, llacunes i retards en la preparació i la resposta. Les prestatgeries de l'ONU i de les capitals nacionals estan plenes d'informes i revisions de crisis sanitàries anteriors. Si s'haguessin atès les seves advertències, hauríem evitat la catàstrofe en què ens trobem avui. Això ha de ser diferent".

Actuació sanitària en un hotel australià on hi havia malalts de covid l'any passat.

El grup d'experts ha conclòs que la pandèmia de covid-19 podria haver-se evitat. Els científics van observar durant anys una taxa creixent de malalties zoonòtiques emergents: el coronavirus de la SARS, l'Ebola i el Zika. No obstant això, adverteix l'informe, la manca de finançament i la negligència van alimentar la passivitat.

En la seqüència dels fets descrits es destaca que el mes de febrer del 2020 va ser un mes decisiu que es va perdre per prevenir la propagació de virus. "El febrer va ser un mes perdut", assenyala. "Ni els sistemes nacionals ni els internacionals van aconseguir satisfer les demandes inicials i urgents de subministraments. Els països amb respostes endarrerides també es van caracteritzar per la falta de coordinació, les estratègies incoherents o inexistents i la devaluació de la ciència a l'hora d'orientar la presa de decisions".

No era difícil concloure que el febrer del 2020 va ser un mes perdut. En el meu llibre El crispavirus (primera edició del juliol del 2020) assenyalava que, "en els 22 dies que van des de la reunió de ministres de Sanitat el 13 de febrer del 2020 a la següent trobada del 6 de març, es desenvolupa gran part del que serà el drama de les nostres vides: l'increment extraordinari dels casos de contagi a la Unió Europea i el Regne Unit, l'avanç amagat de virus enmig d'una "inacció alarmant", segons la definició del director de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreysus, al declarar la pandèmia l'11 de març del 2020.

Però l'exigència de més poder per a l'OMS en el futur que demana l'IPPPR per al futur no aprofundeix en l'experiència que precisament explica, en gran part, el retard en la declaració de la pandèmia de coronavirus. L'OMS havia estat sotmesa a un escarment.

L'historiador indi Vijay Prashad, a qui cito en el meu llibre, ha descrit les forces que van actuar dins de l'OMS sobre la declaració de la pandèmia.

El maig del 2005, la 58a Assemblea Mundial de la Salut va acordar noves pautes "que evitarien, protegirien, controlarien i proporcionarien una resposta de salut pública a la propagació internacional de malalties de manera proporcional i circumscrita als riscos per a la salut i que evitarien innecessàries interferències del trànsit i el comerç internacionals".

Clar i català: els Estats Units, el Canadà i la Unió Europea van imposar que la declaració de l'estat d'emergència sanitària internacional o d'una pandèmia global només s'havia de fer al ser evident que els viatges aeris i el comerç no s'interromprien indegudament.

Calia protegir el soldat "globalització". I això condiciona l'OMS des del 2005.

Però el 2009 aquestes normes es van posar a prova amb la nova grip a Mèxic i als Estats Units, la H1N1, una combinació de gens de virus de la influença, relacionada amb el llinatge porcí d'Amèrica del Nord i Euràsia (per això se'n va dir grip porcina). Detectada l'abril del 2009, l'OMS va declarar l'estat d'emergència sanitària internacional i l'11 de juny, finalment, la pandèmia.

L'impacte previst va ser menor al real. Si bé 60.800.000 persones es van infectar, les morts per la H1N1 es van elevar a 12.469.

Els atacs a l'OMS no es van fer esperar. A l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (òrgan que reuneix les forces polítiques i el paper del qual consisteix en investigar, recomanar i aconsellar) es va obrir un procés d'investigació sobre la pandèmia de la H1N1. Catorze membres van acusar l'OMS d'actuar fraudulentament, sota influència de les grans empreses farmacèutiques (Big Pharma), cosa que havia portat a malgastar recursos ja previstos per als sistemes sanitaris.

Es va acusar l'OMS d'exposar innecessàriament milions de persones sanes a l'augment dels efectes secundaris desconeguts de vacunes insuficientment provades.

"La definició d'una pandèmia alarmant no ha d'estar sota la influència dels venedors de fàrmacs", van sentenciar.

Davant del coronavirus, l'OMS va declarar la pandèmia tres mesos després que es registressin els primers casos a la Xina. Però, com també s'assenyala en l'informe del panel independent, la prevenció va fallar amb molta anterioritat. Ho han descrit l'epidemiòleg nord-americà de la Universitat de Colúmbia Rob Wallace; l'ecòleg de malalties a Costa Rica, Luis Fernando Chaves, i Alex Liebman, doctorand en geografia humana de la Universitat de Rutgers.

"La manca de preparació per reaccionar davant del brot no va començar el desembre del 2020, quan els països de tot el món es van abstenir de respondre a la sortida del covid-19 de Wuhan. En realitat, els errors ja estaven programats des de fa dècades, tenint en compte que els béns comuns compartits de la salut pública es van descuidar i mercantilitzar simultàniament. Un país presoner d'un règim epidemiològic individualitzat i acostumat a respondre a necessitats puntuals –una contradicció absoluta–, proveït amb prou feines de prou llits i equips hospitalaris per a un funcionament normal, és per definició incapaç de reunir els recursos necessaris per intentar un mètode de supressió com el de la Xina".

Ernesto Ekaizer és periodista

stats