Feijóo, o així es reescriu la història
Feijóo ha passat per Barcelona per dir que les desgràcies per a la Catalunya dels últims vint anys van començar amb el Pacte del Tinell. Ens podem imaginar l’escena: tips i cuits que cada vegada que parlen de Catalunya als populars els recordin els quatre milions de firmes que van recollir per Espanya contra una reforma normal i corrent d’un Estatut d’Autonomia, el moviment tàctic del think tank de Génova ha estat moure la porteria i tornar a dibuixar les ratlles del terreny de joc una mica més enrere en el temps. D’aquesta manera, les firmes i la desafecció de què va acabar advertint el president Montilla van ser culpa del Pacte del Tinell. Que és el mateix que dir que la culpa va ser de tothom excepte del PP, perquè, com no em cansaré de repetir, el projecte d’Estatut que va sortir del Parlament el 2005 va tenir el suport de 120 dels 135 diputats, és a dir, del 90%, és a dir, de gairebé tothom excepte el PP. I per això, després, els populars van haver d’aconseguir als despatxos del Tribunal Constitucional el que no havien guanyat a les urnes. Però ara resulta que la culpa del que ha passat a Catalunya és del Tinell. Així es reescriu la història.
El que ve a continuació encara fa més mal. A Feijóo li dol que "la capacitat de treball i d’innovació dels catalans no estigui rendibilitzada”. Ja som dos. Es pot comprometre a reduir el dèficit fiscal de 22.000 milions? Perquè no s’hi val dir que els catalans estem “entotsolats amb problemes existencials” i passar de puntetes sobre el dèficit.
Feijóo no és Aznar ni Ayuso pel to. Una altra cosa és que siguin aquests dos i les seves extensions mediàtiques els que li marquin els límits del que podria fer. O les revisions històriques a la carta.
