Feijóo, l'home que no va poder governar

Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo van fer balanç del curs polític i, com era previsible, tots dos van optar pel maximalisme. Sánchez considera que el seu executiu pot presumir d'una obra de govern excepcional, i no es va aturar a fer autocrítica; potser dins la lògica de la política madrilenya l'autocrítica equival a la claudicació. Feijóo, per la seva banda, va insistir en un relat impropi no ja del primer partit de l'oposició, sinó de persones adultes: Espanya es trobaria en el pitjor moment de la seva història (les dades econòmiques no semblen avalar aquesta idea, però tot és anar-ho dient) perquè hi governa un home malvat que es ven el país als enemics. Per tant, segons Feijóo l'únic que li cal a Espanya és un canvi de govern, o en l'idiolecte del PP, “derogar el sanchisme". Amb aquesta finalitat, Feijóo va fer un anunci il·lusionant: per setembre tindrà fet un llistat de lleis sanchistes que cal derogar, i una altra llista de lleis per substituir-les. De tota manera, la llista no té gaire misteri. El perniciós sanchisme es compon principalment de lleis socials com la llei d'habitatge, la llei trans, la llei de memòria democràtica o la reforma laboral, amb un afegit certament particular com és la llei d'amnistia: l'intent de l'estat espanyol de donar resposta jurídica a la repressió política que el mateix estat espanyol va perpetrar contra un moviment democràtic com l'independentisme. Aquest sí que és un encaix difícil, fins i tot conceptualment. I encara ho és més amb una cúpula judicial dedicada a fer de salvaguarda dels interessos d'unes elits, i d'una idea d'Espanya, ben concretes.

Feijóo, amb tot, va tenir paraules per a Catalunya, i va anunciar als catalans que “arreglarien els seus problemes”, però que ho farien “bé”, sense concretar més. Va fer una frase enginyosa: “No cal canviar de passaport, cal canviar de govern”. Excel·lent. Hi ha un inconvenient, i és que la possibilitat de canviar de govern segueix depenent del fet que el PP pugui obtenir el suport dels independentistes catalans, en particular de Junts, gent a la qual Feijóo es refereix, quasi dins la mateixa frase, com a “còmplices” del sanchisme. També afirma que no ha governat de moment perquè no va voler agafar “dreceres”, és a dir, negociar amb els catalans (tot i que en realitat van ser els catalans, els que no van voler negociar amb ell). Tant se val. La seva primera proposta per a ells és derogar la llei d'amnistia, de manera que no sembla que el camí d'una futurible entesa sigui gaire clar ni llis. Per altra banda, i encara que ningú sap massa ni té gaire en compte què passa a les Balears ni al País Valencià (tampoc des de Catalunya, absorta entre el victimisme i l'arrogància post-Procés), l'espantosa envestida del PP contra la llengua catalana en aquestes dues comunitats, perpetrada de la mà de Vox (que serien els socis per governar l'Estat), no presagia precisament cap voluntat de diàleg. Per cert, que a la reunió de l'executiva del PP Mazón hi estava ben assegut. Era el més somrient i bronzejat.