30/01/2022

De Ferran d’Antequera a Lambán

3 min

Javier Lambán és un camàlic que treballa per a l’empresa de Ferran d’Antequera SL. El rei té el poder, Lambán obeeix. Es posa el vestit de Paco Martínez Soria i actua. Tot és ficció. És un bufó. Com aquells que el 1414, quan Ferran es corona rei de la Corona catalano-aragonesa a Saragossa, s’enriuen dels catalans públicament. Porten per força tota la família del comte Jaume d’Urgell a veure la coronació. Els passegen per la ciutat i els munten una obra de teatre: El setge de Balaguer. Escenificació pública de la derrota real del comte Jaume davant de Ferran. Insults. Riotes. Escarni. Humiliació. Ens pixem damunt vostre, família d’Urgell. Balaguer, capital del Comtat. Corona catalano-aragonesa, entrant a sac i sang la nissaga de Castella després de l’espoli-robatori legal-il·legal del Compromís de Casp 155 (1412) que no va coronar el rei legítim, real, natural, racional, que és Jaume d’Urgell. Planta cara a la injustícia. Neix la Catalunya antisistema: “O rei, o res”, o ara o mai, o caixa o faixa. El Castell Formós de Balaguer bombardejat, espoliat, deixat en runes com una ferida record d’el-que-et-podem-fer-sempre. Jaume, jutjat i condemnat per rebel·lió. Passa per sis presons i mor a Xàtiva. Encara no hi ha fos a negre, pot ser més negre.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ferran tanca totes les dones d’Urgell a Sixena. Des del 1414 al monestir hi conviuen nou princeses de sang reial: Margarida de Montferrat, la mare d’en Jaume; Isabel d’Aragó, esposa; les filles, Isabel, Catalina, Elionor i Joana, que neix al monestir, i les germanes, Elionor, Cecília i Isabel, la monja. Sixena. Sixena és el símbol real-reial lluminós de poder i art de la Corona catalano-aragonesa. Sixena passa de ser un cel a la terra a un Alcatraz, una presó. Sixena era del Comtat d’Urgell. Sixena era nostra. I a Sixena hi havia la germana del comte Jaume, Isabel. La monja d’Urgell va morir dues vegades. El 1434 i el 2017: quan el Compromís de Casp del segle XXI de l’estat nacional judicial espanyol s’endú el seu taüt del Museu de Lleida. Ja es va avisar. No s’emporten unes obres d’art: el botí és la memòria (el bisbat de Lleida, la Franja de Ponent, la Corona catalano-aragonesa, la llengua, la cultura...). Entrar a Lleida és entrar a Catalunya. I entrar per aquí és entrar a tot.

Van entrar a un Museu. Van entrar al Parlament, la Generalitat, al Govern, a les urnes, a la democràcia, a la gent... Han entrat a les escoles amb el català. No han deixat d’entrar. I no pararan fins a la victòria total i final. L’èxit va endavant: que bona part dels catalans siguin analfabets i no entenguin el drama d’aquesta trobada -finalment no feta- entre Lambán, president d’Aragó, i Aragonès, president de Catalunya a Balaguer. Nou paper del pagat bufó Lambán. No sabem res i ens ho han robat tot: també el que érem i el que som. No som una nació: som una ficció, som una humiliació. Aragó és l’actor encarregat d’interpretar la vexació contra Catalunya. Aragó és la resposta, el missatge. Amb el Compromís de Casp el Regne d’Aragó es va vendre al Regne de Castella. Són els seus llogats, assalariats: els paguen per fer la feina bruta. Sis segles després continuem al mateix lloc: Catalunya de genolls i Aragó rient amb l’espasa de l’Estat a les mans. Zas!

Sang. El 14 de juliol de 1937 l’oficial de l’exèrcit de Catalunya Joan Sales escrivia des del Front d’Aragó quan no entenia ningú d’aquells pobles: “Queda només el problema de la llengua, que és molt fosc i que crec que ha estat, no pas la causa, sinó la conseqüència de l’estranya involució que Aragó ha fet en aquests darrers segles girant-se d’esquena al Mediterrani per obrir-se a la «meseta » castellana... Avui, a Saragossa, es parla el castellà, però aquest no és pas la llengua d’Aragó; menys ho era encara a l’època de la seva unió amb Catalunya. En aquell moment la parla aragonesa era un dialecte de transició, que tant hauria pogut decantar-se cap al català com cap al castellà”, i això és així perquè “El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos; convertint Aragó en un annex de l’interior de la Península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrere tot país marítim que vulgui ser militarment viable. La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir”. Benvinguts als únics Jocs Olímpics reals que sabem organitzar: els de la humiliació, els de la derrota.

stats