El fiscal general i la justícia futbolera
Malament rai quan les decisions judicials es llegeixen com si fossin un partit de futbol: conservadors 5, progressistes 2. Així s’encapçalen les cròniques de la sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació. I el que és més greu és que si les lectures polítiques dels alts tribunals s’han convertit en costum és perquè els senyals de politització de la justícia no decauen, fins i tot alguns jutges s’autoidentifiquen amb naturalitat per les seves disposicions ideològiques.
De fet, en aquest cas, l’aura política que l’envolta no sorprèn en la mesura que ha estat un procediment sense altra pretensió que utilitzar l’alt tribunal per salvar els seus interessos personals (en aquest cas d'Alberto González Amador, la parella de la presidenta de Madrid). I que han trobat en el fiscal general el punt sensible per assolir els seus propòsits. L’acceleració amb què el Tribunal s’ha pronunciat –una setmana després del judici–, la comunicació del resultat abans d’escriure i aprovar la sentència, és a dir, sense l’acta del partit, no fa més que posar en evidència la politització del cas. Pressa per girar full. I la manca, fins al moment present, de proves contundents posa de manifest el pes de la subjectivitat en la decisió dels jutges. Al capdavall, són humans, carregats com tots de prejudicis, i tot i que en les seves funcions els haurien de controlar al màxim, això no els impedeix, en les formes i en els fets, alimentar sovint una imatge d’autoritarisme més que de justícia, fruit d’una certa rivalitat entre els poders de l’Estat. Una tendència que es fa més visible quan governa l’esquerra, a causa de la tendència majoritàriament conservadora dels magistrats. I amb el PP a l’aguait per saltar sobre la fera, la sensació de confusió entre els poders de l’Estat es fa gran.
Cada cop es perden més les formes, malgrat que són essencials en justícia. No hi hauria d’haver cap marge d’ambigüitat ni en els textos ni en els gestos. I, en canvi, se’ns diu el què i no el perquè. El resultat de la deliberació es comunica abans d’escriure la sentència, de manera que l’acusat es converteix en condemnat sense conèixer el fonament de la decisió. I així es permet que se’n faci una utilització política immediata sense necessitat d’argumentari, com ja ha fet Feijóo a pinyó fix: que plegui Sánchez, ja. I, al mateix temps, es posa el condemnat entre l’espasa i la paret sense saber-ne les raons. La mobilització del PP, coincidint amb el moment que s’ha entregat definitivament en mans de l’extrema dreta, és indiciària: interpreta la condemna com un estímul per a les seves batalles i tira pel dret sense cap escrúpol.
Un tendeix a pensar que la funció del Tribunal Suprem, a més de dictar sentències, és definir un marc referencial compartit i transmetre un esperit garantista que deixi poc marge a l’arbitrarietat. En realitat, sembla que fer públic el resultat d’un judici és l’única cosa que importa, especialment en un cas com aquest, que podria contradir el sentit comú, i en l’opinió jurídica abunden les discrepàncies. La pregunta és: on és el delicte? I la resposta és: hi ha delicte, ja ho explicarem més endavant. Tot plegat un punt de frivolitat que xoca amb la gravetat que hauria de distingir una de les tres principals institucions de l’Estat: el Tribunal Suprem. Què té la justícia que la fa indiciàriament conservadora?
