La detenció de la Flotilla Global Sumud a les aigües d'allò que el govern d'Israel anomena zona d'exclusió és, d'una banda, la confirmació del que tothom sabia que passaria, com explica bé l'article d'Eugeni Garcia Gascón en aquest diari. Però a la vegada és un episodi important que deixa en evidència, posa de manifest i subratlla un seguit de fets: u, el govern d'Israel segueix bloquejant l'arribada d'ajuda humanitària, fins i tot aportada per una iniciativa pacífica (la Flotilla ha fet bé de remarcar que va completament desarmada) de la societat civil. Dos, el govern d'Israel segueix recorrent a l'ús i abús de la força contra qualsevol que gosi discrepar de la seva guerra de neteja ètnica a Gaza i Palestina. Tres, a conseqüència dels fets anteriors, és indiscutible que el govern d'Israel segueix violant els drets humans i el dret internacional. Quatre, davant d'aquest panorama, el silenci i la passivitat de la comunitat internacional, genuflecta davant de les amenaces i les arbitrarietats del govern de Donald Trump, és alarmant i fins i tot perillosa (i en aquest context, i encara que sigui paradoxal, té sentit la retirada dels vaixells militars de suport italià i espanyol, com a forma d'evitar mals majors).
Tot això ho sabíem, però la Flotilla ha assenyalat davant de tothom el rei despullat que és un govern com el d'Israel, falsament democràtic i victimista fins a cometre el pecat de pervertir la memòria de l'Holocaust. La Flotilla és una expressió d'una ciutadania global —un concepte que ens convé assimilar i entendre— que no es resigna a seguir pels mitjans i les xarxes un atropellament tan descarat contra la dignitat humana. Només per això, els membres de la Flotilla mereixen ser respectats. Es podran posar més o menys emperons als seus problemes d'organització o al protagonisme dels seus membres més famosos. Però no se'ls pot discutir el compromís i el coratge: cal ser valent, per presentar-se davant d'unes forces armades com les israelianes, acostumades a disparar primer i excusar-se després amb pretextos vagues: un error, etc. D'aquesta manera han assassinat desenes de periodistes, metges i paramèdics, o membres de la Creu Roja. Disparar contra algú a qui han identificat com a “provocadors” o “terroristes” no hauria estat cap sorpresa.
La valentia dels membres de la Flotilla contrasta també amb el cinisme d'aquells que, des de la més escarxofada passivitat, s'han dedicat a blasmar-los o a burlar-se'n. Ho han denunciat bé a les xarxes la periodista Rita Marzoa o la poeta Míriam Cano (que, per cert, ha publicat recentment Metamorfosi, un esplèndid memoir en prosa de la nostra condició de mediterranis): sap greu ser conciutadans de segons quins llengueruts. Especialment —ara que hem tornat a recordar l'1-O—, d'aquells que han tingut la baixesa de retreure suposada covardia als catalans per no haver anat a l'enfrontament armat amb Espanya i ara es burlen dels qui desafien la brutalitat armada amb una missió de pau i assistència als desvalguts.
