07/12/2022

La fortuna de Cambó i el seu temps

3 min
Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918

La recent publicació de la biografia de Francesc Cambó, fruit de llargs anys de recerca de Borja de Riquer, ens obre la finestra a un coneixement més gran del personatge i del seu temps. L’autor ha mobilitzat correspondència privada procedent de múltiples arxius, que li ha permès conèixer les motivacions, els dubtes i els raonaments del polític, de l’home de negocis i del mecenes, així com molts aspectes de la seva vida privada. Probablement, aquesta laboriosa recopilació de cartes enviades, rebudes i creuades, contrastada amb el coneixement que ell tenia de les seves memòries, biografies precedents i documentació pública, sigui el més apassionant i enlluernador de la biografia. Tota aquesta nova allau documental ens permet una visió més completa i versemblant de la vida i l’obra d’en Cambó. En alguns casos, capgirant visions precedents, i en molts altres, il·luminant aspectes desconeguts.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cambó va ser el polític més important del catalanisme del primer terç del segle XX. Va dirigir la Lliga o codirigir-la en vida de Prat de la Riba. Però no va arribar mai a les màximes responsabilitats de govern. Les més altes van ser ministre de Foment entre març i novembre de 1918 i ministre d’Hisenda entre agost de 1921 i març de 1922, en tots dos casos en governs de “concentració” presidits per Antoni Maura. En les seves breus estades als dos ministeris va fer molta feina, dissenyant i fent aprovar lleis (ferrocarrils, banca, aranzel, etc.) que van resoldre grans problemes del capitalisme espanyol i del català, i que han tingut una llarga durada. No hauria pogut fer tanta feina en tan poc temps si no fos que Cambó era un polític avançat al seu temps i que comptava amb el suport d’un excel·lent servei d’estudis, que li permetia estar al dia en la política internacional i en les darreres tendències en la legislació i el govern.

En la seva primera estada de ministre va fer-se el càrrec que la remuneració de ministre era massa migrada i que no li permetia concentrar-se adequadament en l’acció política. Atès que eren els anys de la Gran Guerra, en què Espanya era neutral, les oportunitats d’enriquiment eren moltes, si se sabien detectar i aprofitar. Ell mateix va liderar moviments coordinats de capitalistes catalans i espanyols per aprofitar els enormes saldos de divises que estaven acumulant, però que tenien un futur –una cotització– incert. Va promoure les inversions en equipaments, edificis i companyies dels països dels quals abundaven les divises i va advertir en contra de la temptació d’especular amb les divises.

L’oportunitat de la seva vida li va arribar l’any 1920, quan, de resultes de les conseqüències del Tractat de Versalles i de les dificultats internes, l’AEG es va voler vendre part de la seva principal inversió exterior, la Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad (CATE), que tenia grans inversions a Buenos Aires i l'Argentina i era la principal empresa alemanya fora d’Alemanya i la primera empresa elèctrica de l’Amèrica Llatina. Cambó va ser qui va dirigir la compra d’una part de la CATE per part d'un grup important de banquers espanyols (i catalans), i va poder aconseguir un paquet d’accions significatiu així com la presidència de la nova companyia, ara anomenada Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE). L’operació va ser extraordinària. La CHADE va esdevenir la principal multinacional principalment espanyola durant dècades, i la tercera companyia espanyola pel valor dels seus actius i molt probablement la primera en beneficis i rendibilitat. En aquests aspectes, a Espanya només se li podia comparar la Rio Tinto Company.

L’enriquiment d’en Cambó s’ha d’entendre en el context d’una Catalunya cada cop més pròspera, que s’havia industrialitzat al llarg del segle XIX i que en el primer terç del segle XX, especialment arran de la Gran Guerra, va assolir la seva millor posició relativa en PIB per càpita en relació amb les regions europees, sense parió ni abans ni després. El volum de la seva fortuna probablement va superar el de les primeres fortunes catalanes i espanyoles de finals del segle XIX, com el Marquès de Comillas i Manuel Girona, i es va poder comparar amb grans fortunes europees i americanes, amb qui, de fet, estava en contacte freqüent en els consells d’administració on coincidien. L’ascens fulminant de Cambó a la cúspide del capitalisme internacional li va proporcionar moltes més oportunitats, que va aprofitar tant a Barcelona i a Catalunya com a l’Argentina, però que, en moments decisius, se li van fer fugisseres a Espanya. No va apostar immediatament per Franco, qui li va fer pagar sempre la tebior del seu suport inicial i va apostar per Joan March, en contra de Cambó. Però aquesta és tota una altra història.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats