Franz Liszt a Barcelona el 1845
Peces històriques
De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) publicada aquesta setmana fa vuitanta anys a Diario de Barcelona (3-V-1945). Traducció pròpia. Els concerts de Franz Liszt (Raiding 1811 - Bayreuth, 1886) a la Barcelona del 1845 van ser comentats pel més reeixit dels crítics musicals d’aquell moment: Pau Piferrer (Barcelona, 1818-1848). Les dues peces que va publicar sobre Liszt aquell jove periodista ja han estat reproduïdes en aquesta secció (el 16-IV-2015 i el 22-X-2021).
Aquest Diario de Barcelona, en la seva secció retrospectiva titulada “Cien años atrás”, ens ha donat la notícia –més ben dit, les notícies– de la presència a Barcelona de Franz Liszt, el gran compositor i cèlebre pianista, esdevinguda fa un segle, uns dies abans que aquesta crònica es publiqui, és a dir, a principis d’abril de 1845. [...] L’estada de Liszt a Barcelona va ser per oferir uns concerts, és clar. Concerts meravellosos, tanmateix. [...] Aquell esdeveniment representava l’eclosió del romanticisme en aquest país. La propaganda comercial ja estava inventada en aquell temps. El gran pianista ja tenia un empresari. Viatjava, a més, amb un secretari; era un italià anomenat Belloni, el qual li redactava les gasetilles publicitàries. Ho feia com es fa ara: enviava primer les que anunciaven la proximitat del “monstre”. Les següents notes de premsa eren sobre l’èxit que tenia a València, on va fer dos concerts, però l’arribada a Barcelona es retardava perquè a la capital llevantina havia de fer un altre recital a petició dels “nombrosos apassionats”. Finalment arriba a Barcelona el gran pianista. Expectació, discussions, polèmica. Fa un concert en el gran saló de la Societat Filharmònica. Èxit enorme. Deien que Liszt viatjava amb el secretari en una rulot de bohemi que s’havia fet construir a Rússia i en la qual duia un aixovar complet, amb tres-centes corbates. Un criat s’encarregava cada dia de fer-li el nus i alhora era el barber que tenia cura de la seva barba minsa i dels cabells que queien esllanguits gairebé fins a les espatlles. A Barcelona va venir en la diligència de València. Però la llegenda ja estava creada. I quina llegenda! Liszt arribava aquí després de la seva gira per Rússia, Alemanya –o sigui, el que s’anomenava les Alemanyes–, Itàlia i França. Se sabia, a més, que havia raptat una dona, madame d’Agoult. Imagineu-vos la importància que hauria de tenir a l’Europa del 1845 un pianista adúlter, amb mil aventures sentimentals i el cinisme en una Europa pletòrica de prosperitat i de pau. I, a més, excel·lent pianista. Meravellós, com deien les gasetilles italianes del secretari Belloni. [...] Quan Liszt va arribar a Barcelona, el seu ídol era encara Beethoven. Després la cosa es va refredar, i quan la seva filla Còsima es va unir a Wagner, el pianista es va convertir en un frenètic, embogit, partidari del seu gendre. Cosa explotada per Liszt: la seva vàlua de pianista. Cosa que no va saber o que va voler ignorar sempre per estar unit a la seva vida sentimental secreta: ser un enorme, un prodigiós, un grandiós compositor. Quasi tot allò que de millor hi ha en Wagner no és altra cosa que un plagi de la música escrita per Liszt sobre lletra de Lamartine. Només cal veure-ho per creure-ho. [...]
