El front de les esquerres?
“Fer equip amb el Gabriel [Rufián] em sembla una gran idea”, va dir fa uns dies Irene Montero, en un canvi significatiu d'actitud. A Sumar s'ha retirat de la primera línia l'enemiga més odiada de Montero, Yolanda Díaz, que ha deixat clar que acabarà el seu actual mandat com a vicepresidenta del govern espanyol, però que ja no es presentarà com a candidata de Sumar. També fa ja uns dies que Yolanda Díaz va deixar clara la seva bona disposició a la possibilitat d'unir (o subsumir) Sumar en un projecte més ampli de les esquerres-a-l'esquerra-del-PSOE per concórrer a les eleccions generals, tal com proposa el portaveu d'ERC al Congrés, el susdit Gabriel Rufián, convertit en la mèrlera blanca (traducció del castellà mirlo blanco, ja m'excusaran) de les esquerres, d'allò que Salvador Espriu anomenava la pell de brau. És a dir: esquerres catalanes, gallegues, basques i espanyoles, esquerres independentistes i unionistes, unides per aturar el pas a la dreta i l'extrema dreta. D'això en bona part anaven algunes de les obres principals d'Espriu, com la peça teatral Primera història d'Esther o els poemes de La pell de brau. Som als voltants de l'iberisme, la idea d'una península Ibèrica formada per un conjunt de cultures i llengües (la portuguesa, la castellana, la basca, la gallega i la catalana, que inclou Catalunya, el País Valencià i les Balears) que han de conviure en pau, respecte i coneixement mutu. Una idea que Espriu reprèn de Joan Maragall i que han defensat altres intel·lectuals: recentment, el portuguès José Saramago o l'asturià Xuan Bello.
A la vegada, la proposta d'un front d'esquerres s'inspira en l'experiència recent d'un front similar a França (experiència fallida, per l'abús de Macron imposant primers ministres de la seva corda, però també per la desarticulació interna del front i les ganes de manar de Mélenchon) i respon, sense dissimular, al to frontista i sovint guerracivilista amb què la dreta nacionalista crispa de fa temps el debat públic espanyol. Els detractors de la idea diuen que ni l'iberisme ni el federalisme han prosperat mai a Espanya i que és impossible que ho facin per culpa de la vocació (fins i tot la inèrcia) que té el nacionalisme espanyol de voler imposar-se a les minories nacionals i culturals, i que un front com el que sembla que es comença a gestar moriria per la impossibilitat d'entesa entre els mateixos que són cridats a formar-lo. Per la seva banda, els partidaris de la idea poden esgrimir que és tan impossible l'iberisme, el federalisme i el front d'esquerres com l'independentisme i l'unionisme espanyolista, que també són ideologies repetidament fracassades.
De moment, l'objectiu que va anunciar Rufián per al projecte del front d'esquerres és restar força electoral a Vox, cosa que efectivament succeiria en cas que el projecte tirés endavant (una altra cosa és que fos suficient per evitar una majoria PP-Vox). En cas que tirés endavant, té un altre al·licient: allunyar-se del que estava previst. Només això, de vegades, ja és un valor.
