22/10/2016

El front i la rereguarda

2 min
Carme Forcadell també va rebre el suport explícit d’Ada Colau.

DINÀMIQUES. Catalunya viu un conflicte intern en què tothom es juga quina posició ocuparà en el futur mapa polític. Un mapa que tindrà poc a veure amb el del 1978, i que essencialment no depèn del que passi a Madrid. Més enllà de cotilles jurídiques, hi ha una mena de sobiranisme mental que està fent de Catalunya un territori amb dinàmiques pròpies i batalles difícils d’extrapolar. Això no afavoreix de manera automàtica l’independentisme, però posa en evidència que els partits que no tinguin una agenda catalana, una estratègia catalana, tindran poc a dir. Així veiem el PDECat, ERC, la CUP i els comuns batallant per l’hegemonia, mentre el PP, el PSC i C’s s’enroquen en un resistencialisme que els aparta del nucli del debat.

GOVERN. Hi ha una batalla ideològica, que és la més interessant i la més difícil de resoldre, perquè els bàndols estan barrejats i les batusses tenen lloc a les rereguardes. La majoria independentista del Parlament, més o menys cohesionada quan es tracta del Procés, esmola les eines en les polítiques sectorials. I així, mentre Junqueras mira de pactar els pressuposos amb la CUP, amb Puigdemont i amb la realitat, el conseller Comín intenta revertir les polítiques del seu antecessor amb mesures com la compra de l’Hospital General de Catalunya. El PDECat hi veu una opció de marcar perfil i utilitza com a ariet la portaveu de salut de Junts pel Sí. Els exconvergents semblen espantants pel fet que JxSí dilueixi el seu perfil; precisament el que sempre han retret a ERC. ¿És una batussa real, o hi ha certa sobreactuació d’uns i altres? El joc és arriscat, però ja se sap que la transversalitat del sobiranisme provoca danys col·laterals.

BARCELONA. A la capital, la batalla és més simbòlica i, per tant, més frívola i poc interessant. Que gastem tinta parlant del 1714 i el 1939 és un luxe que la ciutat no es pot permetre, tenint en compte els problemes que hi ha i la fràgil posició de l’equip d’Ada Colau, que no té majoria per tirar endavant projectes realment importants. Aquí, rere el model de ciutat, la qüestió és quin paper juguen els comuns en el procés polític català, i dins d’ERC no hi ha acord entre els que creuen que cal seduir Colau per sumar-la al Procés i apartar-la del PSC, i els que troben que cal donar-li un bon ensurt (amb els pressupostos) per obligar-la a alinear-se en l’horitzó del referèndum i el previsible conflicte amb l’Estat. Al PDECat aquest debat no hi és: Colau és la rival ideològica -i viceversa- i la consigna és oposició sense matisos.

Que per damunt d’aquestes batalles o batalletes, el mateix dia que l’estàtua decapitada de Franco queia per terra al Born, poguéssim veure Ada Colau amb representants del PDECat i ERC en un acte de suport a Carme Forcadell davant del setge judicial espanyol, és una bona notícia. I com que el TC hi va posar la cirereta derogant la prohibició dels toros a Catalunya, la conclusió és que ja hi pot haver batalletes a la rereguarda, mentre tinguem clar quina és la batalla grossa i qui tenim al davant.