Fronts i moviments (i vacances)
Dèiem ahir que la maniobra de Pedro Sánchez cercava sotragar-ho tot, i així ha estat. Ara faltarà veure quin resultat té l'esvalot, però de moment ha posat tothom a fer llistes i candidatures, i fins i tot els mitjans del nacionalisme espanyol de dretes s'han vist superats i han hagut de fer un sobreesforç per mantenir la toxicitat dels seus editorials, tertúlies i bots a les xarxes socials. Hi pot haver front de les esquerres espanyoles a l'esquerra del PSOE i front independentista català, tot i que en el moment d'escriure aquestes línies el més calent segueix sent a l'aigüera.
Els càntics del personal de Vox diumenge a la nit, vociferant “hemos pasado” en reivindicació de les seves arrels ideològiques feixistes, també semblen haver contribuït a treure la son de les orelles a més d'un. Una part (important) del progressisme i de l'independentisme duen anys enfotent-se que l'extrema dreta era un espantall que només servia d'esquer electoral i de vel de fum per tapar la qüestió de la independència, o de la desigualtat social, o del canvi climàtic, o del que fos. La realitat és que l'onada de l'extrema dreta, impulsada i sostinguda per la dreta suposadament liberal (a Espanya i a bona part dels Països Catalans, el PP; a Catalunya, Xavier Trias va procedir a blanquejar Vox l'endemà mateix de les eleccions, afirmant que s'hi relacionaria “com amb qualsevol altre partit”) és una emergència democràtica de primer ordre. Ocupar-se'n i preocupar-se'n no significa desatendre cap de les qüestions esmentades més amunt, al contrari: precisament, per poder actuar sobre les moltes urgències que presenten les socialdemocràcies en què vivim, és imprescindible desactivar el botó d'autodestrucció que representa l'extrema dreta, i la temptació d'alguns partits de naturalitzar-la per posar-se més fàcil (o almenys això es pensen) la conquesta del poder.
Ara tot són presses i un correm-hi tots, imposat per la jugada pedrosanchesca d'encadenar unes eleccions amb les següents. Naturalment, l'objectiu de la decisió del president espanyol és mantenir-se al poder, un punt que, quan el van defenestrar del seu propi partit, Sánchez va descobrir que era, parafrasejant el poeta, l'únic argument de l'obra. Però els resultats de diumenge passat s'han entravessat a bastants que fins ara pensaven que això de l'extrema dreta era el conte de Pere i el llop. A partir d'aquí, hi ha moltes coses a comentar i criticar sobre la convocatòria electoral de juliol, però sens dubte la millor és la dels que s'esquincen les vestidures perquè els agafa de vacances. És una cosa molt de país avesat a no funcionar durant pràcticament tres mesos (agost és nul, i juliol i setembre només funcionen a un quart de gas) amb l'excusa de la canícula, i això val tant per a les Espanyes totes com per a la laboriosa Catalunya. Tenint en compte que el turisme ens permet menjar, xoca tanta gent de vacances al ple de la temporada. És ben bé que té raó Feijóo i que l'únic que sap fer Pedro Sánchez és molestar la gent de bé.
