La ciutat de Barcelona ha aprovat inicialment la reconversió de l’antic Cinema Comèdia en un museu dedicat al Modernisme (Casas, Rusiñol, Mir o Nonell) i vestits d'alta costura, per iniciativa d’un fons d’inversió i la col·lecció de Carmen Thyssen. Escric aquesta frase a consciència, el subjecte de la qual és “la ciutat de Barcelona”. El document urbanístic s’ha fet públic, cosa que permet analitzar amb detall el que l’Ajuntament de Barcelona proposa pel que fa als supòsits sempre més controvertits de la llei d’urbanisme: la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l'actuació urbanística i el principi de la funció social del dret a la propietat.
Sense entrar en el contingut museístic (jo d’això no en sé prou), miraré de fer una síntesi del que proposa el document a escala urbana, perquè no tothom entén els documents tècnics. Segons l’aixecament topogràfic, avui el Cinema Comèdia –l’edifici– consta de 5.595.97 m2 de sostre sobre rasant i de 1.062,77 m2 sota rasant. La nova proposta podria arribar a 11.000 m2 de sostre: 8.250,00 m2 d’usos socioculturals, entre els quals es detallen museu, auditori, oficines i tallers, i 2.750,00 m2 d’usos comercials i de restaurant. Per tant, d’entrada es proposa doblar el volum edificat existent.
Aquest augment de volum es justifica per tal d’edificar i tapar les mitgeres dels edificis veïns (segons les seccions, fins i tot s’arriba més amunt de les remuntes dels veïns). Com recorda el document urbanístic, els edificis veïns estan en situació de “volum disconforme”, de manera que, quan s’enderroquin, les noves edificacions hauran de reduir l’alçada fins on preveu el planejament vigent. He escrit en altres ocasions que no tinc res en contra de l’edificació en alçada, però en aquest cas no em sembla que condicionar el volum del futur Museu Thyssen a les mitgeres adjacents aporti res a la ciutat. Si s’augmenta el volum deu ser perquè convé a la col·lecció que s’hi vol exposar, i això es pot fer de moltes maneres.
Segons l’estudi històric, en origen, el Palau Marcet (d’estil neoclàssic, construït abans del Modernisme) va ser un palau burgès a quatre vents, envoltat per un gran jardí privat, ara convertit en l’Hotel Avenida Palace. És cert que les ciutats no s’aturen i que la densificació és un símptoma de vitalitat econòmica. Però les imatges del volum proposat eliminen les cobertes amb teules o petxines de ceràmica vidriada de Manises i eliminen l’únic vestigi del caràcter exempt del palauet en construir l’espai entre el Palau i la finca veïna del passeig de Gràcia. Feu la prova, situeu-vos davant de la botiga Oysho i comprendreu que la mitgera esgrafiada té un encant i una lògica urbana encertada: cal recordar que no tot l’Eixample es va construir amb voluntat de reblir l’edificabilitat de les parcel·les. Aquest buit es va preservar fins i tot quan s'hi va encabir el cinema després de la guerra; no costaria res retirar el pla de la façana en aquest extrem. Estudiar un volum diferent també pot ajudar a mantenir hores de sol als pisos veïns a l’hivern, amb un assolellament compromès pels nous volums.
El document, a més, proposa que es puguin implantar un 25% d’activitats complementàries: ús comercial i de restaurant. Segons el projecte vinculant que s’adjunta, l’antic accés principal pel xamfrà quedarà ocupat per a l’ús de restauració, que també es desenvolupa a la planta cinquena, i s’entrarà a l'edifici per un atri al costat, que s’intueix una mica petit si les prediccions de visitants s’assoleixen: 750.000 l'any. Diu el document: “Tenint en compte que dins de l’activitat del museu s’exposaran elements relacionats amb el disseny tèxtil, es preveu que dins de les activitats complementàries de l’equipament es puguin admetre usos comercials vinculats amb el tèxtil”. A veure, estem parlant de locals comercials llogats al grup Inditex (Massimo Dutti, Oysho) i Guess. Una cosa és vendre una desena de coixins artesanals fabricats segons una tècnica tradicional i una altra és vendre-hi milers de pantalons i roba interior fabricada a l’Àsia. Afortunadament, sembla que hi ha un informe jurídic que apunta aquesta incongruència. Ja s’entén que una inversió milionària s’ha de rendibilitzar d’alguna manera (el pla apunta 22,7 milions de costos de construcció; la propietat va dir que la inversió global ascendiria a 100 milions), però caldria veure els costos de les entrades i el pla de negoci associat. ¿Es podrà pujar a les cobertes sense pagar? ¿Part dels ingressos pels accessos revertiran a polítiques culturals? La Casa Batlló va rebre 1,5 milions de visitants el 2023 i va facturar més de 50 milions.
Un dels objectius explícits del document urbanístic és la creació d’un referent urbà. Per tot plegat, sembla oportú obrir el pertinent concurs de projecte urbà. Perquè, malgrat que sigui una iniciativa privada, com deia a l'inici, serà la ciutat de Barcelona qui acabarà atorgant els drets de planejament a la propietat. Això no ens fa ni menys cosmopolites ni menys internacionals: és el que va passar amb la Piràmide del Louvre, el Centre Pompidou o l’ampliació del Palau de Villahermosa a Madrid per a la col·lecció Thyssen-Bornemisza.
