Al Mengem hi ha la frase següent com a titular de l’entrevista al cuiner Heston Blumenthal: "Si no anem amb compte, l'Ozempic arruïnarà la indústria de la restauració". Em quedo la frase. L’Ozempic és aquest medicament per a diabètics que “fa aprimar”. Fa aprimar perquè es veu que fa perdre la gana. Al meu voltant tot de gent en pren i diu que ha perdut pes. “Et fa perdre la gana, estàs tip”, et diuen. Jo soc de les que, quan s’han de posar a dieta, opten pel mètode tradicional d’anar alternant vídeos de gent il·luminada que medita i es purifica amb vídeos d’escorxadors i fàbriques d’hamburgueses. Em faig de la secta dels que odien els processats i es fusionen amb el cosmos cada dia de set a nou. Convençuda, passo la maroma.
Els meus amics que prenen Ozempic són d’anar a restaurants, estimen el vi i el bon menjar, de manera que potser en Blumenthal, que els coneix, perquè els deu veure a casa seva, té raó. No hi aniran. Però no hi aniran perquè seran incapaços de triar una opció –i perdonin la paraula– saludable. Cuinen a casa, però per a les ocasions especials. Cuinar per al dia a dia els pot resultar més avorrit. Fer una verdura per sopar no és per a ells, i l’amanida és només un acompanyament per deixar-se al plat de l’hamburguesa. No sé quina és la mena de gana que aquest medicament et fa perdre. La nostra gana, normalment, és impostada. Jo sempre em dic que si no em ve molt, molt, molt de gust una poma, si em venen de gust, posem pel cas, unes patates braves, no és gana. Són ganes. Sé que quan deixin el medicament, la força de voluntat i el seny ja hauran desaparegut del tot, i llavors la voracitat se’ls menjarà.
