García Ferreras, el volcà i la ciència-ficció
Dilluns al migdia el programa de La Sexta d’Antonio García Ferreras feia honor al seu títol, Al rojo vivo. El presentador i els seus tertulians apareixien asseguts a la taula de debat envoltats d’un decorat esquitxat de lava incandescent, talment com si estiguessin asseguts al cràter. El titular retolat en pantalla transmetia el drama informatiu que li agrada al seu editor: “La Palma vomita magma por ocho bocas”. Per amenitzar la informació en directe, el realitzador va intensificar el relat posant de fons la banda sonora de Interstellar, una superproducció de ciència-ficció en què s’anuncia la fi del món a causa de la contaminació i el mal estat dels seus cultius, i tota la humanitat sembla condemnada, en els seus darrers dies de vida, a passar fam. El protagonista, per tant, liderarà una expedició a l’espai per buscar una nova llar per a l’espècie humana.
Amb l’escenari visual i sonor perfectament dissenyat, Antonio García Ferreras podia començar el seu melodrama informatiu ajustant-se a l’espectacle tràgic. “No es el apocalipsis, aunque pueda parecerlo, ¿verdad?”, li preguntava al geòleg d’emergència que tenia assegut a la taula. Per desenvolupar tot el fil argumental al voltant de l’erupció del volcà de Cumbre Vieja, el presentador va fer servir la seva estratègia periodística habitual en cas de catàstrofe, ja sigui per un volcà, per una pandèmia o per uns resultats electorals: consultar diferents experts en la mateixa matèria, fer-los idèntiques preguntes a tots i aconseguir respostes diferents, de tal manera que s’assegura la confusió de l’espectador i la garantia que es quedarà amb el titular de la resposta més tràgica de totes les obtingudes.
Un altre gran vici del presentador és quantificar en xifres els detalls de la tragèdia encara que les dades no diguin res a l’espectador. “¿Se puede calcular la cantidad de magma que está expulsando el volcán?” I li responen que al voltant de vint milions de metres cúbics. García Ferreras, aleshores, mostrava el seu astorament per l’envergadura de la xifra encara que la immensa majoria d’espectadors no tinguin ni idea de si això és molt o poc en l’erupció d’un volcà. “Qué temperatura tiene la lava?” o “¿Podemos decir qué cantidad de... yo digo azufre, es dióxido de azufre, se está emitiendo?” Li parlen de milers de graus centígrads i de milers de tones, i encara que siguin dades lògiques en tota explosió volcànica, són tan elevades que sempre són útils per crear alarma. Una altra estratègia és plantejar l’empitjorament de la catàstrofe, avançar-se al pitjor dels escenaris: “Cuando la lava caiga al mar hay quien dice que puede provocar un tsunami...”, consulta García Ferreras. O “¿Puede surgir otra boca inesperada en otra zona de la isla?” o “Esto, tarde o temprano, ¿volverá a pasar?” Periodisme a ritme de ciència-ficció i amb pretensions de melodrama extrem. Sàdics de la informació que més que pensar en el servei públic prefereixen incitar al pànic per erigir-se en protagonistes i gestors del terror.
