L’amor no té edat. És un tòpic que conté una certesa –hi ha diversos tipus d’amor, per a cada fase de la vida– però tothom que s’hagi enamorat a l’adolescència sap que és una experiència única. Per sort. Si tota la vida haguéssim d’experimentar els mateixos focs artificials, la mateixa muntanya russa i la mateixa desesperació pel desamor de quan teníem acné, no ho podríem suportar. La creativitat i el talent també s’associen tradicionalment a l’energia i la curiositat juvenils, però en aquest cas el pas dels anys fa que l’experiència, la tècnica i la paciència compensin la pèrdua de vibració vital. De tal manera que un artista pot ser genial als 25 anys però més productiu i més savi als 50.
I què en direm, del poder? L’exercici de l’autoritat sembla destinat a les generacions adultes, de manera que un governant de 40 i pocs anys es considera jove i amb una llarga carrera al davant. De fet, hi ha moltes societats i civilitzacions que s’han deixat governar per consells d’ancians, que a Roma es deien senex (d’aquí ve senat i senectut). Hi ha casos de joves precoços que conquereixen posicions dominants abans d’hora –com Alexandre, el nostre Jaume I o Napoleó–, però en general hem tendit a reservar els llocs de poder a persones –homes– experimentades, suposadament guiades pel seny.
L’augment de l’esperança de vida ha endarrerit els terminis del que considerem senectut. Malgrat tot, em costa molt de pair que el món estigui regit per una autèntica gerontocràcia. Donald Trump té 79 anys; Netanyahu, 75; Putin, 73; Xi Jinping, 72. És un mèrit de la nostra època, o un defecte? ¿És bo per a la humanitat que el seu destí estigui en mans de persones –homes– que tenen un horitzó vital més aviat curt?
Deia Sòfocles que els que envelleixen són els que més estimen la vida. Potser sí. Però són també els que tenen menys a perdre amb les decisions a llarg termini, els que més raons tenen per ser escèptics, els que potser, de manera més lúcida, veuen que en el fons el món no canvia mai i que, per tant, l’únic que importa és la glòria personal. Els líders més joves, en canvi, poden ser més entusiastes, estar més connectats amb les noves realitats, governar sense la urgència de saber que la mort els sotja. Però també poden ser il·lusos; poden pecar d’inexperts, d’impetuosos, o quedar enlluernats per un ascens massa ràpid.
El que em fascina dels nostres líders septuagenaris és el seu estat de forma. Jo n’acabo de fer seixanta –l’edat a partir de la qual, segons em va dir un amic, “si al matí no et fa mal res, és que estàs mort”– i tinc la sensació d’haver passat de llarg el meu prime tant en el pla físic com en el mental. En una recent entrevista em van preguntar si es compliria la profecia de Jordi Cuixart sobre l’1 d’Octubre (“Ho tornarem a fer”) i vaig contestar que els que “ho tornarien a fer” serien uns altres. Que la meva generació estava cremada, i que a mi no em queda ni la meitat de l’energia, ni de l’optimisme, ni de la passió que se m’enduia durant els anys més atrafegats del Procés. I em queden 19 anys per tenir l’edat de Donald Trump, si hi arribo!
L’enhorabona, doncs, a aquests iaios que han sabut arribar a edats tan respectables amb prou energia per governar grans països. Qui sap si no és justament el poder, el que els dona la força vital necessària. Però hauran d’estar atents: El món de la tecnologia –que és també, en part, el món dels diners– està en mans molt més joves. És un món que cada cop té un control més directe de les nostres vides, i també de la política; i evoluciona a una velocitat insospitada. Aquesta deriva cap a la tecnocràcia és una possibilitat real i no sé si combina bé amb la gerontocràcia. Els tanoques digitals com jo, per descomptat, no hi tenim res a pelar.
