Ucraïna i la posició de la UE al món
Europa pateix una agressió de Rússia que té un propòsit i que és extensa en el temps. La desproporció entre la banalitat de les raons de la guerra i la dimensió del greuge causat fa que la situació tingui una sortida complexa per a la mateixa Rússia. Ha provocat 280.000 morts, 800.000 ferits i 6 milions de desplaçats, i danys materials per valor de més de 175.000 milions d'euros segons el Banc Mundial. L’arbitrarietat de l’agressió fa probable que es repeteixi si el conflicte es tanca sense una reparació.
L'agressió russa ha comportat danys importants a la població civil, i ha tingut com a resposta atacs ucraïnesos a instal·lacions industrials en territori rus, que s’afegeixen als danys econòmics produïts per la guerra i les sancions. El creixement de l'economia russa s'ha ressentit del conflicte.
El 5 de desembre del 1994 es va signar el Memoràndum de Budapest, pel qual Ucraïna retornava a Rússia el seu arsenal nuclear, un terç del que havia tingut l'URSS. El tractat, que van signar els EUA, el Regne Unit, França, la Xina i Rússia, garantia la inviolabilitat de les fronteres dels signants i, per tant, d’Ucraïna. En declaracions del president Clinton: “El nostre compromís amb la independència i la sobirania dels estats signataris és ferm i absolut”.
A Ucraïna no tothom aprovava l’acord. Dins l'exèrcit hi va haver qui va considerar la decisió “romàntica i prematura”, però la situació era diferent de l'actual. Rússia, sota el president Borís Ieltsin, no representava un perill per a Occident, i la pressió internacional perquè l’armament nuclear estigués sota control era gran. Es temia que quedés en poder de països susceptibles de vendre’l a tercers, com ara estats islamistes radicals. Era encara l’època en què el terrorisme islàmic era actiu. L’atac a les Torres Bessones de Nova York es produiria al cap de pocs anys, el 2001.
L’any 1996 Kíiv havia retornat a Rússia totes les armes nuclears de què disposava Ucraïna. El 2014, Rússia va violar el Memoràndum de Budapest en envair Crimea. El 2022 ho va fer per segona vegada quan va envair el nord d’Ucraïna. La iniciativa va fracassar, la tàctica militar russa era equivocada. Els vehicles de l’exèrcit rus van quedar atrapats a la carretera d’accés a Kíiv.
En la mesura que els països del Pacte de Varsòvia es van anar convertint en democràcies, la seva aproximació al Mercat Comú, a la UE i a l’OTAN va fer-se imparable. Va fer créixer el desig de la ciutadania d’aproximar-se a Europa. La UE era una estructura política que oferia més llibertats als ciutadans i, sens dubte, millor nivell de vida. Per oblit i per menyspreu envers Rússia, llavors en dificultats per l’estrepitós fracàs del comunisme, l’OTAN va créixer cap a l’est, i això va propiciar a Rússia un sentiment d’amenaça que, encara que fos més fictici que real, va ajudar a promoure el sentiment que Putin necessitava per focalitzar el país en el nacionalisme, substituint el socialisme d’estat de l'URSS, ja superat.
Aquests dies els EUA han estat negociant amb Rússia el final de la guerra amb un pacte de pau per territoris. Almenys inicialment, la UE i Ucraïna no van ser consultades. La confiança en els 28 punts del pla de pau de Trump és baixa. Hi ha hagut un pacte similar d’alto al foc a Gaza i cada setmana Israel causa desenes de morts entre els gazians.
La situació de la UE és precària. Els EUA l’han menystinguda manifestament. La Xina sap de la dependència comercial europea, i no fent res enforteix la seva pròpia posició.
L'única força militar europea amb armament nuclear i independent dels EUA és la francesa. No és el cas del Regne Unit, que depèn de la tecnologia dels EUA i, per tant, del seu vistiplau per desplegar-se. La força francesa va ser creada per De Gaulle, la “force de frappe”, i s'ha mantingut operativa des de llavors. Només França pot negociar amb Rússia de manera realment independent dels EUA i amb credibilitat, i ho pot fer gràcies a la seva potència militar, important i autònoma.
La UE té ara dues alternatives. La primera, acceptar una pau per territoris a Ucraïna sota el paraigua dels EUA. Cedir a Rússia territoris que encara no ha conquerit del tot, i esperar, sense garanties, que no torni a agredir Ucraïna ni cap altre estat europeu, contràriament al que ha fet els darrers 30 anys, durant els quals ha estat responsable de ciberatacs i interferències en eleccions (França, els EUA, Romania), ha finançat partits d’extrema dreta a França i Hongria, ha atacat militarment Geòrgia i l'Azerbaidjan... En definitiva, seria confiar en qui no es pot confiar.
La segona és França, que, finançada i amb el suport polític i econòmic de la UE, podria cedir armament a Ucraïna, míssils de llarg abast, aviació militar, drons. Es podrien fer servir els fons russos dipositats en bancs de la UE, 275.000 milions d'euros, confiscats per les institucions europees per a aquest fi. Tot i que es pot argumentar que França és feble i que el president Macron ho és més encara, aquesta acció li donaria prestigi, milloraria la confiança dels francesos i facilitaria que les properes eleccions presidencials les guanyés ell i no l’extrema dreta. Hi ha inconvenients lligats a la seguretat jurídica de l’entorn econòmic de la UE, però no inabordables per raó de la guerra. És causa de força major.
El PIB de la Unió Europea és de 18 bilions d'euros; el de Rússia, de 2 bilions. Els seus pressupostos de defensa són 343.000 milions i 111.000 milions d'euros, respectivament. Les tropes desplegades als diferents fronts són 1.200.000 membres per part de Rússia i 900.000 per Ucraïna. Per guanyar una guerra calen fons, tropes, material... i voluntat de fer-ho. La UE ho té tot. Però no és segur que tingui la voluntat.
Si es fes forta en aquesta actitud, la posició política i econòmica de la UE al món canviaria: de feblesa a fortalesa, de por a determinació, de dependència a independència. Ho pot fer. Li manca voluntat de canviar el rumb de la seva història? És inevitable equivocar-se una vegada més? No hem après res de Múnic el 1938, d'Hongria el 1956, dels Balcans el 1992, del Sudan el 2025?
