Així com durant segles, per no dir mil·lennis, els humans hem carregat amb els mites de l’honor i de la guerra, en la contemporaneïtat (segles XIX i XX) això va començar a canviar. Com més capacitat destructora teníem, més alertes s’aixecaven. La idea filosòfico-política kantiana de La pau perpètua (1795) s’ha anat obrint lentament camí en les nostres mentalitats i els nostres cors. Un camí tortuós, amb cul-de-sacs, del qual encara trigarem a veure el final, si és que hi ha final. Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert. Les sèries pròpiament no s’acaben... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.
Una de les figures centrals d’aquest gir vers la pau, un gir gens ingenu, més aviat fruit d’un realisme dramàtic, va ser el rus Lev Tolstoi. Guerra i pau és un cim novel·lístic i alhora un influent assaig. Amb Gandhi, que també havia fet servir la violència de jove, Tolstoi inaugura l’albada de l’aspiració d'un temps nou. Quin temps!, direu: va ser seguit de dues sagnants guerres mundials, apoteosi de la crueltat humana. Ens haurien d’haver vacunat definitivament contra la barbàrie. Però no. Hem tornat al camí de les armes. Què pensaria Tolstoi del seu compatriota Putin? Què en diria el germànic Kant?
Una de les tesis de Tolstoi a Guerra i pau és que els humans ens movem per forces predeterminades tot i creure'ns lliures, cosa que es reflecteix sobretot en la guerra, inevitable malgrat que pensem que és el fruit de decisions dels líders. El realisme de l’autor resulta incontestable i se’ns fa igual d’atractiu que el seu posterior idealisme, quan ja de gran, convertit en una mena de cristià llibertari, es mostrava radical contra tota violència. Amb quin Tolstoi ens quedem? Qui no es declara pacifista de cor? Però després sempre hi ha els fets, la lluita pel poder, les idees de grandesa nacionalistes, la inèrcia imperial, el dret d’autodefensa, la por a ser destruït, l’amor per la pròpia terra, el futur dels fills, la supervivència...
Avui tot un país, tot un continent, es veu abocat a plantar cara a l’enemic rus. Si em venen a matar, a destruir, tinc el legítim dret a empunyar les armes: m’avala l’ètica més essencial. No ataco, només reacciono per no morir. ¿Podem deixar els ucraïnesos a l’estacada? ¿Podem deixar que el bàrbar Putin, essència del pitjor esperit rus, l’anti-Tolstoi, se surti amb la seva? El 1936-39, catalans i espanyols vam ser abandonats per les democràcies europees. Encara avui paguem aquella derrota: Vox no és sinó l’ombra allargada del franquisme.
El nus de la qüestió és aquest: ¿parar l’altra galta, com defensa el cristianisme, o respondre amb la mateixa moneda? Deixar-se atropellar va contra els nostres instints més primaris, contra l’esperit animal de lluita per la vida. Darwin vs. Jesús. La realpolitik contra l’idealisme humanista. Tornem a estar atrapats en la vella disjuntiva. Com que la racionalitat kantiana no avançava, va venir la versió heroica del tàndem Gandhi-Tolstoi, la resistència pacífica. ¿Però és viable davant dels Putin i Netanyahu, i el seu amic Trump?
Kant ja advocava per la fi dels exèrcits: "Els exèrcits permanents (miles perpetuus) han de, amb el temps, desaparèixer totalment". Les seves idees d’"hospitalitat universal" i d’internacionalisme liberal no van fer forat fins després de la Segona Guerra Mundial. La qüestió era que la interdependència econòmica atenués els conflictes. La Unió Europea va néixer sota aquest esperit. En paral·lel, esclar, hi havia l’inestable equilibri de l’amenaça nuclear. La Guerra Freda: no ens podem atacar perquè ens destruirem. Amb els excessos de les dues grans potències (el Vietnam i Praga), va venir la resposta popular, el pacifisme hippy, fem l’amor i no la guerra. I finalment va caure l’URSS i semblava que el liberalisme posava fi a la història, potser una fi kantiana.
Però hem tornat a caure al pou bèl·lic, la llei del més fort, el rearmament. Estem en un vell nou tràgic començament. Que Kant, Tolstoi i Gandhi es compadeixin de nosaltres. No hi ha final.
