Els senyors feudals d’abans, quan declaraven la guerra als altres senyors feudals, col·locaven el cinturó de castedat a la dona i se n’anaven a cavall a fer-la. De vegades tornaven, i de vegades morien al camp de batalla i exclamaven que el seu regne per un cavall. Els senyors feudals d’ara, no. No col·loquen cinturó de castedat a la dona, ni a les amants, però tampoc no marxen en AVE a fer-la. Els senyors feudals d’avui es miren la guerra que han declarat de lluny, en pijama. Des del despatx ordenen atacar, i els seus soldadets ataquen. Quan fa dies que dura, ja se’n desentenen una mica, o potser no, potser ho segueixen amb la fúria amb què seguirien un partit de futbol: amb ràbia si l’enemic marca gols.
El senyor feudal d’avui ha atacat l’Iran, un país amb un règim polític que em repugna i terroritza pel fanatisme medieval que practica. Càstigs medievals, carrerons medievals, transports medievals i outfits medievals. Però atacant l’Iran el que fa no és protegir, com a amo del tros, la població civil. Provoca una escalada d’atemptats suïcides que no trigarem a veure, provoca la mort de soldats dels seus i, no cal dir-ho, dels civils iranians, provoca aliances i reaccions tèbies o abrandades. Napoleó, almenys, era al campament. Donava les ordres des de la tenda de campanya mentre el cuiner li preguntava què dinaria, almenys. No era en primera línia de foc, esclar, però era per allà, saludant efusivament els anomenats “carn de canó”, una expressió que ha durat fins als nostres dies —arcaica, esclar, perquè ja no fem servir canons—, i que és dolorosament gràfica.
Al senyor feudal d’avui no li perdono la indiferència que sentiré d'aquí tres mesos, un any, per una guerra que durarà molt temps i anirà exterminant carn de canó o de dron.
