Entre hereu de Franco i icona de la democràcia

BarcelonaCom passarà a la història Joan Carles I? Li passarà com a tots els personatges polièdrics i de biografia complexa: no escaparà a intensos debats entre historiadors i polítics. No només perquè la monarquia en si (un sistema hereditari sense la legitimitat del sufragi popular directe) sigui discutible, sinó també perquè els primers anys de mandat són controvertits. Joan Carles de Borbó serà l’home a qui va triar -a dit- el dictador Francisco Franco el 1969 per succeir-lo, però també el monarca que es va posar al costat de la democràcia la nit del 23-F i una cara de l’anomenat miracle espanyol. Un fenomen que s’apaga amb la mateixa cruesa i velocitat que l’estrella del cap d’una institució que fins fa pocs anys ell comandava amb comoditat i un alt índex de popularitat.

A Joan Carles de Borbó (Roma, 1938) el va portar a Espanya Franco en una operació per arraconar el seu pare -els cercles de confiança de Joan de Borbó no ho eren del dictador- i assegurar la pervivència del seu règim autoritari fruit d’un cop d’estat, una guerra civil i anys de repressió encara impunes. Després d’una joventut de caserna en caserna, Franco va considerar arribada l’hora de deixar encarrilada la successió (l’atado y bien atado ). El 22 de juliol del 1969 al vespre, el jove príncep, casat amb la princesa grega Sofia, jura davant el tirà a les Corts els principis del Movimiento i abraça “la legitimitat del 18 de juliol”. Així, obté el respecte dels més involucionistes del règim, que hi veien la resposta a l’“¿I després de Franco què?” que els turmentava. El jurament ha servit als detractors per presentar-lo com la baula determinant en la cadena que va impedir la ruptura i que només va fer possible una transició tutelada pels generals de Franco i la seva nomenclatura.

Tria Suárez i el deixa caure

Els defensors del seu llegat veuen en la seva arribada -que el va obligar a exhibir pedigrí democràtic a finals dels 70, fora i dins d’Espanya- una maniobra per supervisar la Transició i fer l’harakiri al règim. El rei va triar Adolfo Suárez per enterrar el franquisme (no els franquistes) i també va ser ell qui després li va retirar la confiança. El suport que el rei li va regatejar, palès també arran de la mort del mateix Suárez ara fa uns mesos, va ser clau en la seva caiguda.

El paper al 23-F de l’encara rei és el punt més incert de la seva biografia. ¿Va conspirar perquè prosperés el cop -i només a última hora, quan l’esperpent de Tejero i els seus guàrdies civils era un fet, va fer un oportú pas enrere- o va ser clau per parar els peus als sediciosos i consolidar la jove democràcia? El relat oficial, estintolat pels poders de l’Estat i els mitjans i partits de l’ establishment en els últims trenta anys, només admet la segona opció.

La primera opció la defensaven sectors residuals. Ara les coses han canviat i s’han alçat veus impugnant-lo. És el cas de la periodista Pilar Urbano, conservadora, pròxima a la casa reial i incòmoda arran de la publicació d’una explosiva crònica dels últims anys de Suárez al poder. Segons ella, el general Alfonso Armada, instructor i secretari general de la Casa del Rei durant 17 anys, va convèncer el rei, en plena crisi de la UCD, que calia “un cop de timó” per calmar els companys d’armes i va vendre l’opció d’apartar Suárez i formar un govern de concentració amb un militar de “perfil demòcrata” [ell mateix] al capdavant que fos lleial al rei. Una solució que hauria seduït militars i alguns líders gràcies a la proximitat d’Armada i el monarca. Urbano explica que el rei va deixar fer i que, quan Suárez es planta, s’avança i promou Leopoldo Calvo Sotelo, el pla es difumina. Només llavors el rei es distancia d’una solució que, quan Tejero entra al Congrés, ja no controlava.

Sigui com sigui, totes les operacions d’estat en què ha participat Joan Carles I, un home conservador, de caràcter entre fort i agre però bonhomiós d’entrada i de poques inquietuds culturals, han tingut un únic ànim: preservar la institució. Al seu avi Alfons XIII el van enviar a l’exili el 1931 i els Borbons van lluitar (i conspirar) per tornar. Conservar el tron i enfortir la institució regnant sense governar ha estat la seva divisa, sobretot després del 23-F. Amb la democràcia assentada després de la victòria del PSOE en les eleccions del 1982 i de fer neteja a l’exèrcit, es va abocar a la tasca representativa, a la família (primer un actiu i ara font de problemes) i també a ser una icona de la marca Espanya. Els monàrquics, d’empresaris a polítics, en destaquen el rol diplomàtic i la capacitat d’obrir camí a empreses espanyoles -per exemple en la seva mediació en la concessió de la línia d’alta velocitat Medina-la Meca a l’Aràbia Saudita. Els detractors es fixen en els seus negocis (el seu patrimoni és un secret i s’ha beneficiat del favor dels poders de l’Estat i de la inviolabilitat de la seva figura) i les seves aficions, que en el cas de la cacera han dut algun maldecap diplomàtic a Espanya. El rei ha tingut un paper molt actiu en les relacions amb l’Amèrica Llatina, que l’ascens de líders d’esquerres al Con Sud han llastrat, i també amb altres monarquies, singularment les àrabs. Amb les europees les relacions han estat correctes. Història a banda, que regnin democràcies consolidades i integrades a la Unió Europea relega els monarques a un paper quasi decoratiu en favor dels respectius governs.

Debats sobre el seu llegat de 39 anys de regnat -se li van traspassar tots els poders de l’Estat en una coronació dos dies després de la mort de Franco- al marge, la seva figura ara cotitzava a la baixa i el consens entorn a la institució s’esquerda. Fa només una dècada tan sols l’esquerra abertzale i el republicanisme català (ERC) el qüestionaven i pocs periodistes (el basc Pepe Rei va destacar amb els seus llibres) n’assenyalaven les ombres pel 23-F, però també per temes familiars o negocis.

Ara, però, s’ha obert la veda i això, per exemple, ha fet que per correspondre a la protecció del PP i PSOE s’hagi arrenglerat clarament al costat dels partits espanyols en el debat sobre el procés català. Els seus gestos o comptades frases en català han quedat en detall folklòric. Urbano no és una flor de les que no fa estiu i ara seria impossible segrestar portades ofensives com es va fer amb la d’ El Jueves el 2007 de tantes com n’hi ha. Formacions que van ser al pacte constitucional del 1978 -i que van cuinar un plat que, al costat d’una carta de drets i un model territorial descentralitzat, blindava la Corona- com IU-ICV (aleshores PCE i PSUC) en reneguen i volen un referèndum sobre la Corona. Altres, com CiU, no es prodiguen en l’elogi i tenen la sensació d’aixecada de camisa (a Artur Mas ahir se li entenia tot).

Al capdavant de la ‘casta’

Al desgast de la institució i les seqüeles de 14 d’operacions en un home de 76 anys que fins fa uns mesos volia aguantar fins que pogués, se li sumen els casos de corrupció que l’afecten de ple i una desafecció que fa emergir nous lideratges que apunten contra la casta. És el cas del líder de Podem, Pablo Iglesias. I la icona de la casta -i de tots els seus mals- és el rei. El llegat de Joan Carles I és discutible i serà discutit, però fins fa uns anys era immune a tot. L’opacitat de la institució, la sobreprotecció i l’actitud acomodatícia d’ell i els seus sortien de franc. El paper moderador, el perfil d’ambaixador i el relat del 23-F el blindaven. Ara el fill arriba sense crèdit. El seu pare l’ha consumit en pocs anys i corre el risc d’haver-se espatllat la biografia.