Opinió 22/10/2013

Hereus de Max Cahner

3 min

Max Cahner va perdre la conselleria de Cultura a l'acabar el primer govern de Jordi Pujol, el 1984. No pas per haver completat la magna obra que havia iniciat, ni per cap error en els plànols. Més aviat, per haver anat massa de pressa i massa lluny, comptant només amb una gran intel·ligència constructiva -i els millors col·laboradors disponibles-, massa agosarada per al seu temps. I, sí, amb un caràcter gens donat als pactes i les mitges tintes. Va, diguem-ho: els mandarins de la cultura d'esquerres que creien que el 1980 el país els havia pres allò que era seu, li van fer la vida impossible.

LES NECROLÒGIQUES d'aquests dies han parlat extensament i bé d'aquest geni ordenador i constructiu de Cahner. Un geni que no té res a veure amb un suposat caràcter germànic sinó amb un encaix intel·lectual i patriòtic en una concepció noucentista de la cultura, que seguia els passos d'Enric Prat de la Riba. No repetiré la llista d'iniciatives que des de finals dels cinquanta va ser capaç d'emprendre i completar. Max Cahner tenia un coneixement extensíssim de la història, del territori i sobretot de la gent culturalment més valuosa i emprenedora, poble per poble, dels Països Catalans. I tan bon punt havia consolidat un projecte amb les persones que considerava més adequades, es retirava a un segon pla per atendre nous fronts. D'aquí la inversemblant capacitat per crear des de la conselleria tantes estructures d'estat en només quatre anys i un pressupost de riure. Llegiu Albert Manent, Crònica política del Departament de Cultura 1980-1988 , Contravent 2010.

PERÒ ARA VULL DEIXAR constància d'un altre front també obert i guanyat per Max Cahner. A mitjans dels anys vuitanta, encara que ara sembli impossible, l'hegemonia intel·lectual se situava a l'entorn del PSC, amb les seves moltes fundacions i instituts, revistes com Saber o El Món i, sobretot, amb la cobertura d' El País . Des d'aquest front, l'acarnissament contra el nacionalisme era brutal i sistemàtic, i el més suau que se'n deia és que estava a punt de desaparèixer del món mundial. Jaume Colomer els va qualificar d'orquestra rosa (per allò del puny i la rosa) en un parell de memorables articles a La Vanguardia , i Josep Huguet va resumir bé el panorama a l' Avui a "D'orquestres i bandes" (28-6-1987). I com va reaccionar Cahner?

PRENEU-NE NOTA. El març del 1985 es fa càrrec d'una Universitat Catalana d'Estiu en crisi i a punt de desaparèixer (ho relata bé Enric Casassas a Terra Nostra , núm. 85-86), per revigoritzar-la amb gruix acadèmic. L'octubre del 1986 reprèn l'edició de la Revista de Catalunya , nova plataforma d'alta cultura. El 1987 assumeix el paper d'editor de l' Avui amb l'interès precís d'oferir un espai de reflexió renovada. I el febrer d'aquell any, a Vic, posa en marxa les primeres jornades El nacionalisme català a la fi del segle XX , de les quals se celebraran deu edicions, totes publicades excepte l'última. És en aquelles primeres jornades que J.B. Culla va encunyar la que seria la divisa d'un grup de periodistes i professors universitaris -"per un nacionalisme desacomplexat"-, que es llançarien a l'arena del debat polític: Villatoro, Marí, Gifreu, Rahola, Viladot, jo mateix i tants d'altres que també en són hereus.

AQUEST ÉS UN ARTICLE que només arriba a assenyalar l'enorme deute de gratitud que tinc amb Cahner. La meva entrada al món sobiranista és gairebé tota responsabilitat del Max. Ell m'hi va cridar i empènyer. No estic segur que llavors fos conscient que, modestament, formaria part d'una operació tan ben trenada de renovació del pensament nacionalista. Vist ara, però, tinc la convicció que allà es va començar a coure la victòria dels nostres arguments d'ara.

stats