17/07/2022

Hotel zero estrelles i taula de diàleg

3 min

Fa calor. I molts homínids se sorprenen mode entre invasió selenita i oficina de reclamacions que faci calor. Aquest és el resum del món i de l’evolució de l’espècie avui. Com ens han ensenyat els assassins en sèrie i els pollastres de rostisseria, no hi ha límits. Fins a l’infinit. És el que pretenen dos artistes suïssos creant l’hotel “zero estrelles”. Un llit, dues tauletes, un capçal sobre una plataforma. Sense parets, sostre, sense res. Enmig d’on sigui. Ara és davant d’una benzinera. Val 330 euros la nit. I els perles diuen que pretenen crear un espai de reflexió. De fer el bivac de tota la vida ara en diuen anem-a-meditar-sobre-hotels-propietat-opressió. Només per això ja es podria envair Suïssa. Així estem: descobrint que fa calor i que podem passar la nit al ras veient les estrelles. No sabem el que ens passa i això és el que ens passa, que diu el carnisser quan talla el corder amb amor intens i profund. Som construccions i destruccions efímeres.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La taula del diàleg es col·loca a l’aire lliure la darrera setmana de juliol, quan tothom estarà salivejant amb la taula de l’hotel, del càmping, de la segona residència. Trash day, en diuen els americans. El dia de les escombraries: quan no vols que massa gent s’assabenti d’una cosa la poses el dia que estan pensant en vacances, cap de setmana, o els biquinis de les musaranyes. Es viurà més pendent del moble a Catalunya que a Espanya. I segur que hi haurà acord, o acords. Però també poden ser acords reflexius, meditatius, com els de l’hotel zero estrelles. Alguna cosa ens diran. Què? I la lluna, la pruna. Fer bivac polític. Perquè, com en aquella pipa pintada per Magritte, “Això no és una pipa”. Això és una imatge d’una pipa. Això és una imatge d’una taula. El més interessant de la taula no és la taula: és el fora de camp. El que està fora de la taula però incideix a la taula. Com a les pel·lis de por, de terror, acolloneix sempre més el monstre que no es veu que el que es veu.

No es veu que la lletania, cantarella, de l’estat nacional-catòlic-socialista-falangista espanyol ja ens va repetint incessantment: que els catalans es reconcilien entre ells, pau, factura, fractura, amor. Això ho diuen els que ens van atonyinar i continuen repartint. Al·lucina. Això està permanentment al fora de taula. Com també l’altra criatura de dos caps: Barcelona-Madrid. A ple pulmó, amb dolby surround, criden que Barcelona i Madrid s’han d’unir per ser una mega-hiper-súper potència econòmica, cultural, digital, marítima, sideral, sidral, mineral... Tot és Barcelona-Madrid Loctite. El futur és aquest: siamesos submisos, una grande y libre als laboratoris genètics de la pell de brau-frau. Del cafè per a tothom al salfumant per a dos (que és un). I fora taula hi viu el problema com un pollet acabat de néixer però que té més de mil anys: Catalunya no és Espanya i Espanya és una ficció feta per sang i llei. No es parlarà d’això. No ja ara, o d’aquí uns mesos, no se’n parlarà mai. Ni autodeterminació, ni referèndum, ni democràcia, ni votar, ni res. Res de res. Perquè el problema és la taula.

Espanya és una taula feta a mida. Amb límits definits. Amb materials fabricats a consciència. Amb claus i martells fixats perquè no se’n vagi res de la superfície creada. És igual tot el que hi hagi damunt o fora de la taula. La taula és la taula. No la del diàleg: la taula. Que ni serveix per menjar, escriure, treballar, jugar, fer l’amor... La taula només serveix per dir: aquesta peça plana i llisa sostinguda horitzontalment per peus és Espanya. La taula és un mapa, una presó, una llei. La taula i al voltant l’aire, el cel, l’espai, la llibertat, les estrelles, tot. Aquest és el problema: que la taula no és res quan la natura ho és tot.

stats