¿Humor en temps de coronavirus? Sisplau
Santiago Abascal ha censurat que TVE programi una sèrie en clau de comèdia en prime time en què es fa humor del confinament. Ja se sap que la ultradreta sempre té idees molt precises sobre com ha de sentir-se la gent, quines banderes ha d’adorar, amb qui se n’ha d’anar al llit, davant de quin déu s’ha d’agenollar i, si et despistes, quins plats pots menjar (pista: no és sushi). Segons el de Vox, la sèrie no és pertinent, tenint en compte els més de 15.000 morts a Espanya per la crisi sanitària. Mitjans com El Confidencial -sempre disposats- s’han apuntat al linxament i han rescatat tot de missatges, la majoria dels quals de trols anònims amb idèntic deix polític, en què es critica això.
Per començar, la sèrie no fa humor de la malaltia, sinó de la situació de confinament. Per tant, els que ho comparen amb fer humor sobre l’11-M, per exemple, estan tirant de demagògia barata. Però la pregunta de fons és pertinent. ¿Ha de permetre la televisió pública l’alleujament de la gent per la via d’un entreteniment més o menys evasiu? A mi no és només que em sembli lícit, és que em sembla una obligació moral. Un dels papers dels mitjans de comunicació de masses és la cohesió social. I l’humor, des del blanc fins al negre, és una eina sempre útil per fer front a les penalitats de la vida.
De fet, l’entreteniment sobre els efectes del coronavirus rai. Em sembla molt més perniciós la informació que es dona en certes cadenes. Des d’Ana Rosa i les seves contínues falsedats -donar per bones les imatges d’Irene Montero manipulades, assumir sense contrastar el relat d’una empresa que assegurava que el govern espanyol li havia rebutjat un oferiment de material mèdic- fins a les proclames patriòtiques de Ferreras a La Sexta. Perquè no falla: cada cop que aquest particular man in black s’omple la boca per parlar de periodisme, acaba endinyant una arenga política sobre la unitat d’Espanya. El panorama matinal és desolador, a la televisió espanyola. Només Xavier Fortes, a TVE, ofereix un programa amb inequívoca voluntat de servei públic. No m’estranya que estigui sent objecte d’una campanya de desprestigi dels carques habituals.
Hi ha aquella frase famosa que la comèdia és la tragèdia més un factor de temps. L’adagi funciona bé, però en realitat l’humor és una matèria una mica més complexa. I el temps és un factor relatiu. El que hi ha és comèdia a favor i en contra de la gent.
A El nom de la rosa, Umberto Eco escriu: “El riure mata la por, i sense por no hi pot haver fe, perquè sense por al diable ja no hi ha necessitat de Déu”. Els circumspectes habituals -els que aixequen sempre el dit davant el riure i els que parlen amb menyspreu de la cultura del hi-hi ha-ha- sempre tenen agendes similars. I molt avorrides.
