Cada cop que un invent amb la capacitat de facilitar tasques més o menys costoses irromp en escena, una bona part de la força de treball imaginatiu de la societat es concentra a desenvolupar aquest invent i a procurar-li un encaix social. És a dir, es deixen d'abordar moltes altres qüestions per centrar-se en la que sembla que promet un futur més enlluernador. Hi ha, doncs, un eixamplament imaginatiu, per una banda, i un constrenyiment considerable per una altra (unes disciplines s'omplen de deixebles; d'altres, se'n buiden). Ara bé, aquest canvi de focus imaginatiu es produeix enmig d'una mena d'esclat revolucionari en què es fa difícil valorar si trobarem el “progrés” en la direcció que assenyala el nou invent.
Quan es va fer evident que el motor d'explosió era una eina que podia afegir connectivitat, comoditat i llibertat a les nostres vides, l'engranatge imaginatiu social va anar proveint tot el que calia per transformar el món en un lloc apte per als vehicles motoritzats. Com que el cotxe va ser un dels elements que més espai va ocupar en la nostra imaginació durant el segle passat, gran part de l'organització social va girar al seu voltant (la rellevància d'una eina com Google Maps demostra la magnitud del que hem imaginat i construït a partir de la idea del vehicle privat motoritzat). I si Elon Musk ha dedicat tantes energies a fabricar vehicles elèctrics, és perquè el cotxe encara continua ocupant un lloc central al nostre imaginari.
Des de fa un parell d'anys, però, l'element que més s'expandeix en la imaginació col·lectiva del Nord Global és la IA: a més de ser l'objecte principal d'inversió i d'atenció del capitalisme, apareix a la majoria de converses, ocupa molt d'espai als mitjans i als continguts de les xarxes i s'ha convertit en l'eina que, dia a dia, va guanyant més adeptes.
Chase Lochmiller, el cap de l'empresa que supervisa la construcció del centre de dades gegantí d'OpenAI (Stargate), considera que el moment actual és similar al de la construcció de la macroinfraestructura d'autopistes interestatals dels Estats Units. Segons Lochmiller, si aquella infraestructura viària va propulsar l'economia dels EUA, Stargate tindrà un paper semblant (malgrat l’optimisme, però, sembla que el projecte està patint per materialitzar-se). Amb un discurs que barreja màrqueting i fe tecnològica, Lochmiller defensa que aquesta infraestructura, la més grossa que la humanitat hagi construït mai, serà com un gran entramat d'autopistes virtuals que permetrà el desenvolupament de la IA. Per primer cop a la història, s'està dissenyant una tecnologia que no pretén automatitzar la força de treball muscular dels humans, sinó la força de treball imaginatiu: ho hem penjat tot al núvol i ara la IA és la reina del remix insubstancial. La fe en el progrés, aquest credo que es va anar enfortint a partir de la meitat del segle XIX, empeny les societats com la nostra a adoptar una dinàmica en què no hi ha espai per a la pausa ni per a la ponderació. Però darrerament hem pogut comprovar que no examinar les possibles contrapartides de les innovacions tecnològiques és una temeritat. És allò que diu Timothy Morton a Dark Ecology sobre el mite del progrés: "Per cada gir aparentment cap endavant de la broca es dona, també, un gir cap enrere, un moviment asimètric contrari".
La IA és un instrument que facilita encara més el que les empreses tecnològiques persegueixen: que passem més hores utilitzant els seus serveis. El fet que la societat sigui cada vegada més addicta als estímuls i a les comoditats digitals, i més incapaç d'afrontar les friccions inevitables que sorgeixen amb les relacions humanes, fa que la IA estigui prenent una forma monstruosa. Perquè no és només que ens aboqui a l'isolament i arreplegui gran part de la força de treball imaginatiu (en tots els sentits possibles), és que provoca una mena de segrest imaginatiu aniquilador: l'altre dia vaig sentir que un home preguntava a una botiguera si sabia com es feia el romesco, que ja tenia les nyores a punt, i ella li va contestar "pregunta-li al ChatGPT" (no "espera que l'hi pregunto a aquella clienta", no "mira-ho al llibre de la Mireia Carbó o al de la Maria Nicolau", no "busca-ho al web de la revista Cuina o al del programa Cuines"; pregunta-li com es fa un plat típic català, local, a un xatbot global).
Tot i que Chase Lochmiller fa servir el símil de la infraestructura viària, el tipus d'inversió i de canvi de paradigma actual s'assembla més al del desplegament de la xarxa ferroviària nord-americana. Però, esclar, la idea del transport públic, del transport comunitari per terra, va acabar fracassant als Estats Units. El transport privat, de fet, va derrotar el tren i el tramvia en massa ocasions i en massa llocs del planeta. En canvi, ara hi veiem clar, segurament hauria estat més convenient dedicar més força de treball imaginatiu, i més recursos econòmics, a la idea d'un transport públic eficient i sostenible. Què hauria passat si haguéssim seguit el camí –aparentment– menys aplanat?
