La igualtat en temps reaccionaris
Imagineu uns plànols que són perfectament acurats i que dibuixen un edifici que serà sostenible i equitatiu, però que es queda en els fonaments i no s'arriba a alçar. Doncs això ha estat sovint la política d'igualtat: un dibuix magnífic d’un edifici que mai no s'acaba de construir, sobretot en l'àmbit científic i acadèmic. Ara, quan la Comissió Europea inicia la nova Estratègia per a la Igualtat 2026-2030, ens trobem en un moment decisiu.
Com assenyala la Lliga Europea d'Universitats de Recerca (LERU), de la qual la UB forma part, les polítiques d'igualtat s'han vist erròniament com una reivindicació femenina. La nova estratègia ha de demostrar amb contundència que allò que és crucial per a algunes dones –com la conciliació, la lluita contra la violència masclista o la igualtat salarial– beneficia tota la societat en el seu conjunt. Es tracta de construir una història de progrés col·lectiu.
La igualtat entre dones i homes és un dret fonamental de la Unió Europea i per això el principi està consagrat al Tractat de la Unió Europea. El repte, tanmateix, és transformar aquesta visió en accions concretes. En un moment de contestació política, la Comissió ha de reafirmar amb coratge que la igualtat, la diversitat i la inclusió són valors fonamentals i no negociables de la UE. Qualsevol retrocés en aquest camp seria una traïció als principis fundacionals.
Aquí és on el sector de l'educació superior pot ser un aliat estratègic. Les universitats no són simples espectadores d'aquest procés. Són motors de canvi: formen les futures generacions, generen coneixement amb les seves recerques i són laboratoris on es poden provar i avaluar polítiques d'igualtat. Projectes europeus com INSPIRE, liderat per la UOC i posat com a exemple per la mateixa Comissió, mostren el camí.
Cap estratègia serà eficaç sense una rendició de comptes rigorosa. De què serveix exigir a les institucions que implementin plans d'igualtat si després no es monitoritzen la seva qualitat, la seva implantació real i el seu impacte? L'amenaça més subtil és la il·lusió del compliment. La Comissió admet que fins ara s'ha controlat poc la qualitat i l'impacte real dels plans. És el risc de creure que amb omplir un full de càlcul ja hem construït la igualtat. La nova estratègia ha de ser la d'un arquitecte que no només dibuixa els plànols, sinó que visita l'obra, toca els materials i comprova que les parets aguanten el pes de la realitat.
Cal comprovar que la perspectiva de gènere no és un "afegit", sinó un requisit per defecte, com l'ètica o el rigor metodològic. Una recerca sobre intel·ligència artificial que no es qüestioni els biaixos de gènere està, simplement, fent mala ciència. Una innovació que no pensi en la meitat de la població és un fracàs de disseny.
Ras i curt, l'estratègia 2026-2030 no ha d'inventar nous plànols, sinó assegurar que la bastida –els plans d'igualtat i el seguiment rigorós– és prou sòlida perquè la igualtat es converteixi en l'estructura permanent de l'edifici europeu.
