La immigració a la UE i el mercat de treball

Dues notícies recents posen en relleu que la Unió Europea continua enfocant la gestió de les migracions sense pensar més enllà de la conjuntura actual. La primera, que el Tribunal de Justícia de la UE ha donat la raó al govern alemany per denegar prestacions socials a residents comunitaris en atur. La segona, que la Comissió Europea està considerant la possibilitat de crear, a mitjà o llarg termini, una policia fronterera comuna. L’actual comissari europeu per a la Immigració, Dimitris Avramopoulos, recuperava així aquesta idea de disposar d’un cos policial específic més enllà de l’actual agència fronterera (Frontex), que en matèria migratòria s’està veient desbordada amb les recents arribades de vaixells mercants plens de persones immigrades a bord.

La conseqüència d’aquestes mesures és que, d’una banda, s’endureix l’accés dels immigrants a les prestacions socials i, de l’altra, s’incideix en el blindatge de l’accés a la UE. Es tracta d’iniciatives que responen a dos elements que afecten directament la gestió dels fluxos migratoris, però que es formulen des d’un punt de vista restrictiu i en cap cas plantegen una visió estratègica de futur, a llarg termini.

La primera mesura respon al fet que la crisi econòmica interna fa augmentar els controls sobre el que s’ha anomenat el welfare shopping, o l’elecció d’un país de residència basant-se en les prestacions socials que es poden percebre, i indica que en un moment en què els pressupostos estatals es redueixen, la redistribució es restringeix. I la segona, la transformació de l’agència fronterera en policia de fronteres comuna, respon a la pressió que rep la frontera mediterrània de la UE, com a conseqüència d’una delicada i complexa conjuntura dels països veïns al sud i a l’est de la Mediterrània.

Pensar en el futur, en canvi, vol dir tenir present que a Europa ja s’ha iniciat el descens de la població en edat activa (de 15 a 64 anys) i les projeccions assenyalen que hi haurà un dèficit de milions de persones en aquest tram d’edat. Això suposa envelliment, i, per tant, dificultats per mantenir els sistemes de benestar, especialment les pensions. De fet, l’OCDE indica que en els darrers 10 anys el 70% de l’augment de la població activa ha arribat per la via dels immigrants. Però la crisi ha fet canviar molts paràmetres i les demandes de mà d’obra no tindran un creixement elevat ni serà una demanda homogènia en tots els nivells de qualificació. La immigració, per tant, tal com la coneixem fins ara, no seria la resposta a aquesta disminució de població activa, ja que el mercat de treball requerirà cada cop més feines especialitzades i de creixent productivitat. Per tant, caldrà enfocar de manera diferent la contractació de mà d’obra immigrada.

En els propers anys, l’atur que afecta avui la població, immigrada o no, serà difícil de solucionar en el cas de mà d’obra poc qualificada (i aquí la resolució del tribunal de la UE sobre les prestacions a aturats a Alemanya és un símptoma clar d’aquest fet), mentre que simultàniament hi haurà una creixent demanda de mà d’obra de mitjana qualificació que no podrà ser coberta al 100% per una població activa decreixent. Per tant, caldrà obrir la porta a la immigració, però reformulant els paràmetres actuals. De fet, els experts assenyalen que el principal repte serà ajustar les necessitats de mà d’obra amb les qualificacions dels immigrants.

És a dir, que els governs es trobaran que hauran de gestionar tres elements alhora: d’una banda, una població immigrada que ha ocupat sobretot els estrats inferiors del mercat de treball i que amb la crisi pateix un grau d’atur superior a la mitjana de la població, o una creixent precarietat laboral (feina informal), o bé una irregularitat sobrevinguda (pèrdua de permís de residència en perdre la feina). D’altra banda, haurà d’adaptar la legislació i les relacions amb els països veïns per poder establir un sistema àgil i eficaç per cobrir les vacants que la població activa del país no pugui omplir, i, per tant, no perdre competitivitat.

No és fàcil, ni hi ha una recepta clara per fer front a aquest repte de fer coincidir oferta i demanda de llocs de treball. Les legislacions dels estats s’hauran d’adaptar, i també a nivell de la UE caldrà revisar prioritats. Però és clar que les dues mesures anunciades recentment no són precisament la millor manera de començar.

Més continguts de