07/07/2023

La immigració és la solució? Parlem-ne

4 min
Migrants arribant a la frontera entre Mèxic i els EUA.

Economistes molt respectables continuen dient que la immigració és la solució a molts dels problemes que la baixa natalitat i l’envelliment consegüent generen sobre l’economia i altres aspectes diversos de la realitat social. La intuïció és senzilla: mirem al voltant de casa nostra i vegem el nombre de fills que tenen els nostres fills, lluny de la taxa de reposició; comprovem la dificultat de formar famílies emancipades en sous i habitatges, i afegim-hi la creixent dependència dels nostres majors, que necessiten suport no només social i pressionen les cures informals de cada vegada menys familiars davant de les insuficiències de les cures formals públiques. Si a això hi afegim el que passa a la resta del món amb la gran quantitat de gent que viu malament en els seus països i vol emigrar i fer la feina que calgui, especialment en llocs del mateix domini lingüístic, trobem el que alguns pensen que és la quadratura del cercle.  

Jo em demano, però, si n’estem segurs: la immigració com a solució, però de què? El fet que la immigració amb frontera oberta no tingui aturador fa que ser solidaris amb el món no pugui ser mai l’estratègia d’un sol país. L’efecte crida cap a la nostra comunitat que provoca avui el model econòmic que tenim, de serveis de baix valor afegit que no comporten un capital humà sofisticat, fa que la demanda potencial sigui infinita. Bona part de la nostra economia no requereix gaire formació, que tampoc poden oferir in situ, donat el poc múscul financer que té el nostre govern. Aquesta immigració, no essent-ne la causa, perpetua així un model que, no a benefici de tothom, altrament no tindria futur: pagar poc al treballador, no exigir qualitat en el treball i mantenir competitivitat en serveis low cost. I deixar que el sector públic s'encarregui dels estralls. Mireu, com a paradigma, la recollida de fruita: sense els temporers no hi hauria oferta local ni exportació, i els efectes negatius que es generen se centrifuguen amb càrrec als ajuntaments. Aquest model és una ganga per a l’Estat, que salva la seva balança comercial, omple els comptes amb el turisme i deixa les comunitats sense l’acompanyament en el finançament autonòmic de les polítiques socials que els grups de població més fràgils necessiten. Aquests grups intenten resoldre alguns dels seus problemes amb suport mutu, fet que crea clústers entre ells i comporta que s’allunyin del capital social del país, de la seva cultura, de la seva llengua.

Tot això permet, a més, lectures polítiques; no totes prou sanes. Espanya ha rebut, certament, molts immigrants, però Catalunya n’ha acollit relativament molts més. La complicitat dels beneficiaris de la perpetuació d’aquest model econòmic forma una aliança molt forta amb el poder central, que en treu rèdit també en termes de diluir la identitat i el sentit de pertinença al país. I, a partir d’aquí, afegeixin-hi vostès les derives que vulguin sobre neocolonialisme, i si no frenen acabaran a Ripoll! 

No confrontar els problemes no és mai una solució. Avui, per exemple –i en tinc coneixement després d’anys d’estudiar el sistema sanitari català–, estem amagant com a societat l’entrada d’un turisme sanitari de gent molt pobra que mig s’arruïna comprant bitllets d’avió perquè famílies senceres amb nens malalts, molt malalts, en darrera esperança de supervivència, siguin atesos als centres sanitaris públics. L’ajuntament empadrona, el Govern dona targeta sanitària i els proveïdors fan el que poden, com amb la resta de ciutadans. L’elevat cost d’aquests tractaments, però, no es reflecteix després ni amb més finançament autonòmic, ni amb més diners als hospitals, ni amb cap ampliació de plantilles que minori la llista d’espera. Les llistes d’espera, com ha de ser, s’ordenen per gravetat del malalt. I comencen els mals viaranys. Mentre no hi hagi més recursos per fer front a aquests casos, són avui ineludibles períodes de carència en drets per al turisme sanitari i gestió en origen, i no en destí, de la solidaritat del nostre sistema de salut. El bonisme, la solidaritat no planificada, pot acabar essent una màquina de fer feixistes.

En aquest sentit, són molt meritoris els esforços contra la tendència fàcil de resoldre problemes amb més i més immigrants, per transformar l’economia amb noves iniciatives empresarials. Perquè és molt injust que, en l’estat de coses actual, alguns aprofitin, a més, per deteriorar, amb anàlisis esbiaixades, la confiança en la capacitat del país per millorar el benestar. Així, quan es compara Catalunya amb el País Basc o amb la mitjana de regions europees, s'obvia el fet que com més immigració de baix valor afegit s’ha d’acollir més inevitable és el deteriorament de la renda per càpita. Augmenta el denominador en desocupats i passius, per famílies migrades amb agrupació familiar d’ancestres i descendents, per sobre dels impactes en el numerador del creixement del PIB generats per la baixa productivitat. Això minva aritmèticament la renda per càpita, provoca que es tensin les necessitats de serveis públics, fa que es pugui deteriorar la cohesió social i que apareguin els populismes.

En definitiva, jo crec que la immigració no és la solució, ni per al model econòmic, ni per a les pensions futures, ni per a altres conseqüències del repte demogràfic. La immigració possible s’ha de compassar, entre altres factors, amb l’economia del futur que necessitem tots, també els nouvinguts, per fer sostenible aquella part de la immigració que puguem integrar correctament en el benestar social conjunt.

Guillem López Casasnovas és catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra
stats