Impostos: del gruyère al manxego

Fa pocs dies vam saber (encara que no ocupés la portada de cap dels diaris) que el govern de Rajoy tan sols ha gastat 182 dels 1.200 milions pressupostats d’ajuda als aturats. Anunciar una política, implementar-la i comprovar si ha servit per als objectius als quals fou destinada són tres plans diferents, però tots tres fonamentals. El nostre debat públic, en canvi, està alarmantment esbiaixat cap al primer: vivim en el monopoli de la política declarativa. Des dels partits, els governs o els Parlaments s’insisteix molt en el que es vol fer, poquíssim en el que realment es fa i gairebé gens en l’avaluació que permeti comprovar si el que s’ha fet ha servit. Una de les frustracions que recordo com a diputada d’economia era l’escassa atenció que mitjans o companys dedicaven a la liquidació dels pressupostos en contrast amb l’atenció que es destinava al vot que s’havia d’emetre sobre el projecte pressupostari de torn.

La conseqüència de tot això no és tan sols un empobriment de la qualitat del nostre debat públic, sinó que va més enllà i té a veure amb la impunitat: la consciència que el faristol o el paper ho aguanten tot acaba repercutint en els mateixos plantejaments polítics. Ho acabem de veure amb les declaracions de Montoro arran de l’incompliment del dèficit del 2015. No només perquè desmenteix tot el que el PP afirmava en campanya, sinó a més a més perquè culpabilitza les comunitats autònomes i les corporacions locals, que, com els seus mateixos números demostren, han estat les que han fet els ajustos més grans. Tampoc passarà res amb els arguments de l’oposició, que criticaran l’incompliment del dèficit, com van criticar les retallades i com van criticar les pujades impositives, com si això no fos incompatible entre si.

Amb ànim constructiu, crec que seria important encetar un debat una mica més complet no tan sols sobre què gastem, sinó sobre com ho fem, i un altre, encara més important, sobre quant i com ingressem. El debat impositiu a Catalunya i Espanya es queda sempre en el titular d’apujar o abaixar impostos. Del “ Bajar impuestos es de izquierdas ” de Zapatero al “ Los subo porque no tengo más remedio ” de Rajoy, passant per la infame campanya del “ peatge de la mort ” i la subsegüent reducció a zero del tipus de l’impost de successions per part de Mas.

Des del meu punt de vista, i com han explicat molts experts com Conde-Ruiz, el problema del sistema fiscal espanyol és estructural (recaptem un 37,8% del nostre PIB, en comparació amb la mitjana de la UE28, que recapta un 45,4% del PIB), però té poc a veure amb els tipus impositius i molt a veure amb la quantitat de deduccions, exempcions i beneficis fiscals que existeixen en totes les figures impositives del nostre sistema. Això comporta que tinguem el pitjor de cada casa: tipus nominals molt alts i tipus efectius molt baixos. M’explico amb un exemple: Espanya recapta un 2% del seu PIB per l’impost de societats, a la banda baixa dels països de la UE28, que de mitjana recapten un 2,5% del PIB per aquest impost. En canvi, el tipus espanyol, al 30%, és dels més alts de tots els països de la Unió Europea. És obvi, doncs, que la solució, com agradaria a uns i altres, no és apujar el tipus al 40% o abaixar-lo al 20%... més aviat té a veure amb el fet que l’impost de societats preveu 9 possibles deduccions a la quota, 7 supòsits de bonificacions i 4 tipologies de tipus reduïts. S’estima que per aquests supòsits es deixen de recaptar més de 3.000 milions d’euros, o el que és el mateix, que amb un tipus nominal elevat, el 30%, el tipus efectiu és del 18%. I aquesta anàlisi amb l’impost de societats és similar a la que podríem fer amb el conjunt d’impostos a Catalunya i Espanya.

Per això fa temps que dic que a casa nostra els impostos han de deixar de ser una torre de formatge gruyère (plena de vies d’escapament) per passar a ser un bloc de formatge manxego, molt més compacte. Perquè el sistema fiscal bàsicament ha de complir els principis de progressivitat, neutralitat, simplicitat i estabilitat per ser eficient a l’hora d’obtenir recursos. I després fer polítiques socials per la via de la despesa, que és l’opció verdaderament redistributiva. Seguir batallant, com es fa fins ara, per apujar o abaixar tipus em sembla una manera molt pitjor de solucionar el problema estructural de baixa recaptació del sistema fiscal espanyol, i un perill per a la sostenibilitat real de les polítiques socials, havent arribat, com hem fet, al 100% del PIB d’endeutament.

Algú em va dir una vegada que la bona política és la que avorreix. Doncs això: avorrim-nos una mica més parlant de les reformes fiscals que necessitem abans que sigui massa tard!