Una de les primeres ordres executives que va signar Trump el dia de la presa de possessió es titulava així: “Defensar les dones de l’extremisme de la ideologia de gènere i fer tornar la veritat biològica al govern federal”. Una anàlisi del títol ens hauria de fer pensar per què se suposa que només cal defensar les dones de l'esmentada (i perversa) ideologia. Però el que m’interessa és que un tema vinculat als feminismes sigui tan important per acabar formant part de les preocupacions del primer dia de govern d’un president dels Estats Units. Alguna cosa es mou i potser en una direcció perillosa.
Fa uns dies Andreu Claret, en un article titulat “La venjança dels homes”, parlava de la por que tenen alguns perquè “les dones s’apropiïn del món”. Em va semblar molt interessant el seu plantejament i voldria lligar-lo amb la meva lectura de la cibercomunitat (perquè es genera, viu i creix a les xarxes) dels incels i dels mascles alfa.
Incel és un acrònim de l’anglès involuntary celibate, és a dir celibat involuntari, situació en què sembla que es troben els homes que no aconsegueixen parella per culpa de les “desmesurades” exigències femenines. Pel que fa a mascle alfa, designaria l’excel·lència de la masculinitat en una transposició molt agosarada de les dinàmiques relacionals d’alguns animals. Les dues subcultures formen part de la manosfera, és a dir, el conjunt de comunitats que tenen com a interès comú els “temes d’homes”.
Cada vegada proliferen més les pàgines d’aquestes comunitats a les xarxes. La primera vegada que en vaig veure una, arribada al meu mur per algun estrany misteri algorítmic, un cop recuperada de l’ensurt i preocupada per aquells continguts a la vegada salvatges, ingenus i patètics, vaig decidir aprofundir una mica en el tema.
Vaig descobrir, entre més coses, que l’any 2018 Alek Minassian va escriure al seu mur de Facebook “la rebel·lió incel ha començat!” poques hores abans de matar a Toronto deu persones i ferir-ne setze més amb la seva furgoneta. Contra qui es dirigia aquella rebel·lió que arribava al terrorisme? Doncs, sobretot, contra les dones que no compleixen estrictament els mandats patriarcals, però també contra els homes simp o beta, els que han acceptat els canvis actuals en la construcció social de la feminitat. La seva ira es desferma contra les dones que treballen, contra les que tenen estudis i un bon sou, cosa que habitualment els lectors d’aquestes pàgines no tenen. Els incels culpen les dones d’exigir massa i de només voler els diners dels homes, una acusació que entra en contradicció amb la seva obsessió per assumir el rol de proveïdors. Les acusen especialment d’hipergàmia, és a dir, de buscar sempre un home de més poder adquisitiu i de classe més alta que elles, cosa que fa que no vulguin acceptar cites amb cavallers no tan afavorits. I aquí emergeix un els aspectes més perillosos d’aquest discurs: s’entén que les dones han d’acceptar una cita amb l’home que els la proposi, els agradi o no. Ja és trist que al segle XXI el magnífic discurs de Marcela al Quixot encara sigui discutit. Aquest extraordinari personatge de Cervantes, quan l’acusen d’haver causat la mort d’un pretendent seu amb el seu desdeny, afirma: “Yo nací libre”. Això és el que incels, mascles alfa i altres masculinitats pertorbades no poden admetre.
En el fons, aquestes comunitats masculines, predominantment nord-americanes i llatinoamericanes, rebutgen tots els avenços del feminisme durant els darrers 200 anys i les dones amb experiència sexual, insulten les mares solteres, odien que la dona treballi perquè si té diners propis “no obeeix”, ni tan sols albiren que puguin existir dones lesbianes i manifesten el seu enuig amb un llenguatge violent i groller que la societat actual, fins i tot l'antiwoke, ja no accepta.
Paral·lelament, proliferen també a les xarxes les pàgines que s’autoanomenen de dones d’alt valor, ultramaquillades i quirúrgicament retocades, que aconsellen les noies sobre la manera d'aconseguir un proveïdor també d’alt valor, no un desgraciat que només pot convidar a un cafè. Els dos fenòmens, els dels mascles alfa i el de les hiperfeminitzades, es retroalimenten i són un símptoma greu d’un malestar social i cultural amb relació als rols de gènere que ens hauria de començar a preocupar.
En definitiva, aquestes pàgines mostren un trist catàleg de masculinitats que constaten la pèrdua dels privilegis patriarcals i es revolten contra aquestes “noves dones” que els posen en perill. Una frase treta d’una d’aquestes pàgines ho resumeix molt bé: “Perdimos tantas cosas…. Y las que vamos a perder”. Potser tot rau aquí.
