La incògnita inquietant d’Alemanya (1933)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joaquim Pellicena (Valladolid, 1879 - París, 1938) a La Veu de Catalunya (13-V-1933), diari que dirigia, de la Lliga Catalanista. Avui fa noranta anys que a l’Alemanya nazi començaven les cremes de llibres que Hitler i els seus consideraven “perversos”. El periodista Pellicena –un dels més experts en política internacional de la seva generació– presagiava en aquells moments que el dictador alemany emprendria la persecució sistemàtica d’autors jueus, marxistes, pacifistes, o simplement desafectes al règim totalitari.

 

[...] El feixisme germànic continua a l’interior del país la seva obra unificadora, que vol ser totalitària. A Berlín són cremats públicament els llibres considerats contraris a l’esperit alemany. A Elberfeld són detinguts grans industrials i directors d’empresa. Hitler proclama la santedat del treball i vol incorporar els obrers a l’Estat “nazista”. Les organitzacions socialistes són dissoltes i els seus recursos confiscats. Hitler, com Mussolini anys enrere, vol mantenir el seu feixisme a una temperatura de quaranta graus. El fenomen polític i social “nazista” es desenvolupa als nostres ulls, una mica astorats, en un moment crucial de la vida del món, quan MacDonald i Roosevelt havien arribat en principi a un acord sobre el pacte consultiu i sobre la treva duanera. La Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica havien iniciat una vasta maniobra a base del desarmament i dels deutes interaliats per obligar Alemanya i França a acceptar un compromís. Però l’actitud intransigent d’Alemanya a Ginebra posa en perill aquest pla. Això explica la indignació de Roosevelt i de MacDonald. Hitler no ha vacil·lat a prescindir de l’opinió pública dels Estats Units d’Amèrica, i ja en pateix les conseqüències. La injusta persecució dels jueus fou per al públic dels Estats Units com una mena de segon torpedinament del “Lusitània”. Després ha vingut l’actitud de la delegació alemanya a Ginebra, tan contrària també a l’esperit de les dues grans democràcies anglosaxones. En aquest punt, Hitler difereix totalment de Mussolini, que ha procurat sempre mantenir les més cordials relacions amb la Casa Blanca i amb el poble dels Estats Units. Ara mateix els delegats italians a Washington han aconseguit arribar en llurs negociacions a una estreta intel·ligència amb el govern nord-americà. Aquesta circumstància pot explicar també la notòria reserva de Mussolini davant l’actual actitud de Hitler. Fa un mes i mig, arran de la visita de MacDonald a Roma, el canceller alemany tenia una situació privilegiada en la política internacional. No n’ha sabut conservar els avantatges. Ara estem en un moment crític, en un moment caòtic, del qual caldrà sortir ràpidament. Mussolini ha volgut donar al feixisme una base ideològica, cultural. Hitler parla molt de la raça germànica, de la seva puresa ària. Mussolini cerca la justificació del seu feixisme en una cultura, en un esperit. Hitler tracta de fonamentar el seu “nazisme” en una raça, en una antropometria. Les idees i la conducta de Hitler són contràries a tot el pensament germànic autèntic, des de Leibniz fins a Goethe. En el seu concepte, la raça, més que una espècie, és una casta. Aquesta és la falla essencial del “nazisme”.