11/02/2016

‘Independència’ o ‘eines d’estat’

3 min

Estic veient que els esdeveniments dels darrers quatre mesos han portat a replantejar, per necessitat o per voluntat pròpia, alguns elements del procés català. Les insatisfaccions generades ho demanaven, i algunes manifestacions de persones del nou govern i dels seus entorns ho fan pensar. I si arribessin, bastant difícil però no impossible, canvis d’actitud en els possibles governs de l’Estat, estaríem en un escenari menys bloquejat. Per tot això crec que, mantenint les aspiracions de fons, és un bon moment per repensar estratègies i per racionalitzar argumentacions. El sentit de les paraules hi juga un paper important.

1. Paraules. És clar que el conflicte amb l’Estat sorgeix quan una majoria important de catalans desitgem unes eines que no tenim, que creiem necessitar, i que no se’ns volen donar. Tant en una negociació com en un enfrontament és molt important que les paraules que utilitzem en la reivindicació siguin clares i no portin a confusió, ni en el cap dels que ho volem i ho demanem, ni en el dels que ho escolten i ho temen. Analitzo paraules: eines d’estat, independència, sobirania i solidaritat.

2. Eines d’estat. A més del reconeixement de la nostra identitat nacional, fet d’una enorme importància política i emocional, però sense una estricta plasmació jurídica, volem disposar de dos tipus d’eines. En l’ordre econòmic, les que ens permetin decidir sobre el sistema de funcionament de la nostra economia, l’abast i la qualitat dels nostres serveis del benestar, i la recaptació dels impostos indispensables per al finançament de les inversions públiques i de tots aquests serveis. Igualment, en l’ordre cultural, volem eines per a la defensa i l’expansió de la nostra llengua i la nostra cultura, eines que tenen molt a veure amb el sistema educatiu i amb la transmissió cultural.

M’alegra molt veure que cada cop es parla més de les estructures d’estat (jo en dic eines perquè penso que són instruments que es volen per assegurar la llibertat, el benestar o la seguretat dels ciutadans). És una forma concreta d’evitar paraules que persones diferents poden interpretar de maneres diferents. Potser m’equivoco, però crec que en construir eines no estan pensant a bastir una moneda pròpia, ni un exèrcit, ni un cos de policia de fronteres, malgrat saber que moneda, exèrcit i fronteres van ser algunes de les estructures imprescindibles per a la independència del estats del segle passat. La concreció de quines eines d’estat es volen clarificaria molt el conflicte.

3. Independència i sobirania. La primera paraula cada vegada es presta a més matisacions, ja que les entitats supraestatals que s’estan constituint arreu (federacions, confederacions o agrupacions) disminueixen extraordinàriament el caràcter independent d’un estat. Ho veiem clarament a la UE, on els estats ja no tenen capacitat de legislar en molts àmbits sense el control de Brussel·les. No poden controlar el valor de la moneda; no poden, sense un acord conjunt, aixecar fronteres ni establir duanes, i necessiten l’aprovació prèvia de la UE per als seus pressupostos públics, entre altres limitacions. Cal explicitar aquestes realitats, per evitar els entusiasmes d’uns i la por dels altres davant la paraula independència.

El cas de la sobirania és similar, però amb un element afegit. La sobirania de les decisions polítiques està cada vegada més condicionada per les forces econòmiques i financeres a través dels mercats. Aquest condicionament és més gran com més petita és la dimensió econòmica d’un estat. Per això és probable que un estat petit acabi tenint més sobirania real si n’ha cedit una bona part a un ens supraestatal ben organitzat que la defensi, que no pas si intenta enfrontar-se tot sol als mercats.

4. Solidaritat. Hi ha un fort consens en la necessitat d’un cert nivell de solidaritat, tant entre persones com entre territoris. No es pot donar la impressió que Catalunya, país ric, vol oblidar la solidaritat amb altres àrees més pobres. El que cal és discutir-ne els límits, i veure si es pot materialitzar millor amb transferències intraestatals o a través de mecanismes de la UE. Les possibles alternatives s’han de discutir considerant les reformes fiscals que properament s’hauran de fer a la Unió Europea, i sobretot en la zona euro.

Un esforç de concreció, utilitzant paraules més clares i potser menys emotives, espantaria fantasmes, i ajudaria molt a la ineludible negociació, tant amb l’Estat com amb la UE.