En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista, és a dir, la pitjor cara del pujolisme, la cara Ferrussola. L’aportació clau en aquest sentit va ser, des del camp intel·lectual, la del filòsof Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999, una dècada abans de l’inici del Procés. Aquell llibre duia un pròleg del seu amic Pasqual Maragall, el qual encara es declarava federalista. Amb els anys, l’assaig de Rubert de Ventós acabaria portant el maragallisme i una part del PSC a posicions sobiranistes.
Avui, un quart de segle després, el catalanisme torna a mostrar la seva pulsió identitària, amb l’excrescència febril d’Aliança Catalana, que està condicionant el discurs de Junts. Hem tornat a la nostra pitjor versió. Què en diria el filòsof, que creia que ja ens havíem “deslliurat del llast identitari, nostàlgic i ploramiques”? Ell propugnava l’obtenció d’un estat en termes republicans, per poder ser ciutadans amb totes les conseqüències i amb totes les capes identitàries que volguéssim.
No negava el fenomen humà identitari, però li donava una obertura sensible. Deia: “Tota identitat monogràfica és un perill. Mira, jo tinc una identitat familiar, religiosa, sexual, ètnica, nacional... Soc veí, pare, mascle, feligrès, professor. Pertanyo a una classe social, a un sistema de creences, a un club, a un estat. Alguns d’aquests col·lectius m’han estat donats; d’altres els he escollit. No tots tenen la mateixa importància. D’un col·lectiu en soc, a un altre només hi pertanyo, en un altre hi crec, a d’altres hi milito o potser tan sols els voto. La tasca política del futur, per a mi, és organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components”.
En termes polítics, volia que Catalunya deixés de ser a Europa un OPNI (Objecte Polític No Identificat): havia estat parlamentari socialista a Brussel·les i a Madrid, sabia de què parlava. La idea que el català fos llengua oficial a Europa el faria feliç. També volia acabar amb la relació malaltissa Catalunya-Espanya, ressentida per una banda i prepotent per l’altra, que treia el pitjor de cadascú: “Reforça tot allò lleig que tinc dins meu. No vull tenir aquests sentiments”. Seductor des de la seva fragilitat i intel·ligència, amb el seu posat insegur i la calidesa dels seus gestos, sabia generar empatia amb l’altre: sense renunciar a la pròpia identitat complexa, l’elegància acollidora era la seva ètica.
Doncs bé, avui a totes dues bandes torna a supurar amb força el nacionalisme reactiu i xenòfob, barroer i milhomes, aquesta vegada amb un component compartit islamòfob i amb el trumpisme global bufant a favor. Aliança i Vox-PP és retroalimenten i es complementen. Com deia l’altre dia Francesc-Marc Álvaro, Orriols està traint l’essència de 150 anys de catalanisme, un moviment marcat per la voluntat d’inclusió, per la idea d’un sol poble, per la capacitat integradora. Un moviment cívic que durant el procés independentista va donar peu a iniciatives com Súmate per reforçar la idea que tothom era benvingut. Això no treu que des de l’espanyolisme més ranci (aleshores Ciutadans) se li pengés la llufa excloent. Però gràcies a Rubert de Ventós i altres –Carod-Rovira també havia mogut el discurs d’ERC–, el sobiranisme s’havia desfet de la pulsió identitària reduccionista.
Negociar a Madrid i Barcelona? Què en deia, el nostre home, de la realpolitik? “Jo mai vaig ser del 68, que deien: «Demaneu l’impossible». No, no, tenir collons és demanar el possible. Això és el que és difícil, no pas demanar l’impossible”, deia Rubert per fer fora el Peter Pan que sovint ens tempta, l’infantilisme polític de dedicar-se a identificar enemics i barallar-s’hi.
