Independència i interdependència estratègiques

Sobirania –o independència, o autonomia– estratègica són termes intercanviables que denoten el conjunt de polítiques públiques que són resposta i adaptació a la nova i accentuada incertesa geopolítica generada per la successió de reptes que han sacsejat el segle XXI. Començant per la crisi financera del 2008 i continuant amb la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, el desenvolupament de la IA pels gegants digitals americans i xinesos, els nous plantejaments sobre l’ordre econòmic internacional del president Trump i el sorgiment de la Xina com a gran competidor en productes d’alta tecnologia.

Com que l’adopció d’un principi de sobirania estratègica condicionarà molt el que fem o no fem, convé analitzar l’abast del concepte. Ofereixo dues observacions:

1. La noció de sobirania estratègica no vol ser un principi universal, com ho volen ser, per exemple, els  principis de lliure mercat o de descarbonització: si pensem que són bons per a un país, es dedueix que també són bons per a les regions del país. De fet, s'entén que són recomanables per a qualsevol país. En canvi, la sobirania estratègica sempre ha de portar la referència a l’àmbit del subjecte polític del qual es predica. En el nostre cas la seva rellevància és a nivell europeu, que per a mi vol dir UE i Regne Unit. A aquest nivell, és un principi que, ben aplicat, és molt indicat i enforteix Europa. Una conseqüència paradoxal de l'objectiu d’enfortir-la és que ni Tarragona, ni Catalunya, ni Espanya han d’aspirar a aquesta sobirania. L’adopció del principi enforteix Europa, mentre que la seva adopció per als diferents estats europeus debilita Europa, i a ells mateixos. La sobirania estratègica és de natura defensiva, i Europa no s’enfortirà si el tarannà dominant dels estats es desconfiar i protegir-se els uns dels altres. Per als que volem jugar la carta europea –per a mi, la única carta que val la pena–, el desitjable és la independència estratègica de cara a l'exterior i la interdependència estratègica de cara a l’interior. Des de Catalunya i Espanya el que ens convé és que Europa faci del programa de sobirania estratègica un eix de competitivitat de la seva economia i que, alhora, Catalunya i Espanya s’insereixin com més efectivament millor en les cadenes de valor associades amb aquest programa. També convé que les instàncies europees posin un èmfasi similar en les dues facetes. Per exemple: de cara a l’exterior ens cal disposar d’estructures pròpies –i derivades de coneixement propi– d'IA o de satèl·lits. De cara a l’interior, desenvolupar infraestructures pensades per facilitar l’eficiència col·lectiva, i per tant la interdependència, de les economies europees. En definitiva: impulsar amb vigor el contingut dels informes Letta-Draghi.

2. Impulsar la sobirania estratègica d’Europa no s’ha de confondre amb una ambició d’autarquia o amb el bloc de les idees del proteccionisme clàssic. D’entre aquestes podem dialogar amb la de la protecció de la indústria naixent –una idea que es recolza en l’agenda de la competitivitat i que se solapa amb la de la sobirania– però no més enllà. La lògica de la independència estratègica és la de la Seguretat amb majúscula: Europa no pot estar en situació de vulnerabilitat existencial si per qualsevol raó perd l’accés a algun proveïdor extern, o rep l’amenaça de perdre’l. Els àmbits de la defensa, de l’energia i de les indústries digitals serien els mes problemàtics. Com que no tot es pot fer al mateix temps, a l’hora de desenvolupar polítiques caldrà posar a la balança diversos factors: com d'extremes són les conseqüències de l’amenaça si aquesta es materialitza, quina és la probabilitat que es materialitzi, quin és el cost relatiu de prendre mesures dissuasives versus substitutives i, finalment, quin és el cost d’aquestes. A l’hora de calcular-ho hem de tenir present que no es tracta exactament de substituir sinó d’adoptar alternatives –tecnològiques o de localització de la producció– que tinguin un efecte similar a un cost que ens puguem permetre. També cal distingir entre disponibilitat de capacitat –física i d’expertesa– i producció corrent.  Construïm dessaladores com a opció de contingència durant episodis de sequera però, naturalment, a cada moment prioritzem la provisió més econòmica, que només de tant en tant serà la dessaladora. De la mateixa manera, per atendre desconnexions greus d’aprovisionament –i per neutralitzar la potència de possibles amenaces– el que ens cal és poder engegar en poc temps una opció alternativa segura.