Independència o llengua?
Naturalment, molts responem totes dues coses. Però ara que ja sabem que la primera trigarà, potser podem donar prioritat a la segona, sobretot perquè si no ens espavilem aquesta sí que no trigarem a perdre-la. ¿I llavors quin sentit tindria la independència? No cal que ens posem fatalistes, d’acord. Només cal que toquem de peus a terra i siguem conscients de la situació delicada.
D’entrada hauríem de reconèixer que l’acceleració sobiranista ha acabat tenint un efecte col·lateral indesitjable sobre la llengua: sense voler-ho (de fet, es va intentar evitar: recordem Súmate), el Procés ha fet que per a molts el català s’hagi associat a l’independentisme i, per tant, que una part significativa de ciutadans s’hagi allunyat de la llengua. Aquest fenomen, explotat per la dreta mediàtica i política, s’afegeix a problemes de fons que venen de lluny. La mateixa dreta nacionalista espanyola porta dècades intentant atiar la guerra de llengües a través de l’escola, amb una pluja fina que tot i els seus èxits migrats ha anat calant i ha obert una escletxa legal (la pendent decisió del Suprem sobre el 25% a les aules és una espasa de Dàmocles).
Si a això hi afegim que en la nova cultura popular digital (plataformes, xarxes socials) el català hi és marginal i que TV3 ha perdut la capacitat de penetració social que havia tingut, el panorama és preocupant. L’escola i la televisió, els dos pilars sobre els quals el consens catalanista va voler creure que havia assegurat el futur del català, trontollen. I precisament d’això ens n’adonem quan el cel independentista s’ha enterbolit. De cop, ni independència ni llengua. La patacada és forta.
La reacció natural és l’enrabiada, el derrotisme, buscar culpables sota les pedres (els polítics, així en genèric, sempre funcionen), refugiar-se en l’efecte nocebo : els remeis són pitjors que la malaltia... Però un cop superada aquesta fase diguem-ne d’esbravada i depressió, arriba el moment de pensar amb el cap fred i de començar a actuar. I això val tant per a l’acció política col·lectiva com per a la individual. Està clar que la llengua no la salvaran només les actituds personals (els parlants conscients), però tampoc ho farà per si sola la política, les lleis. Un marc legal favorable és imprescindible -la llei de l’audiovisual espanyola i l’activació de la catalana són ara crucials-, tant com ho és una necessària implicació de la gent.
En tot cas, per avançar en els dos terrenys resulta imprescindible tornar a forjar un ampli consens catalanista al voltant de l’idioma. Un consens democràtic i social que vagi força més enllà del sobiranisme: la llengua és de tots, del parlant de tota la vida i de l’últim que s’hi vulgui incorporar, de l’erudit i el youtuber. Només la potenciarem si la tornem a entendre com a punt de trobada, com a respecte a la diversitat, com a factor de cohesió social, com a enriquiment cultural, com a via de progrés. Ja ho sé que els de sempre persistiran en la distorsió i la politització barroeres. Amb això ja hi podem comptar. Però també és veritat que Catalunya és plena de ciutadans d’orígens i ideologies molt variats que viuen allunyats del català, però que no hi tenen res en contra: senzillament els ha anat quedant lluny. Hi ha molt de terreny a guanyar si es fa un plantejament que defugi la confrontació i la política de blocs. A la Transició, amb La Norma, va triomfar l’amabilitat: “En català, sisplau” i “El català, cosa de tots”. Aquest és l’esperit.
La vitalitat literària de la llengua és incontestable. Li falta la projecció audiovisual. I, com sempre, anem coixos en el camp laboral i judicial, però sobretot en el registre popular i juvenil. El català no pot quedar com a cosa de boomers indepes. És una vella lluita que corre el perill d’envellir i encasellar-se políticament.
Ignasi Aragay és el director adjunt de l'ARA.
