29/01/2022

Infància i solitud

3 min

Les situacions produïdes per la crisi sanitària han desencadenat un reguitzell d’experiències que escriptors, artistes, filòsofs, han intentat emparaular amb més o menys èxit. L’aïllament, la violència familiar, la malaltia, la por, han passat una factura subjectiva a grans i a petits. L’existència ha canviat substancialment. Totes aquestes coses han anat -i van- passant amb la rutina dels dies interminables de la pandèmia. S’ha temut per la gent gran, que ha sofert molt. Molts adults han perdut la feina. Mentrestant, els nens i les nenes van viure el primer confinament, en uns casos encantats d’estar per fi amb els seus pares i en d’altres amenaçats per la violència. L’alarma social s’encengué amb les situacions de pobresa intensificades pel confinament. S’havia d’actuar amb urgència per modificar les condicions de vida dels petits. Però semblava que el virus no s’hi abocava.

En aquesta sisena onada i amb el pic de contagis entre els infants, hi ha una cosa que encara no havíem vist del tot bé i que sembla haver sorgit amb força. Els nens i les nenes han viscut, per primera vegada de manera general, l’experiència de la solitud. No vull dir amb això que no hi hagués, abans de la pandèmia, nens i nenes sols. Vull dir que han pres consciència de la solitud. Moltes criatures contagiades pel virus s’han vist obligades a romandre a la seva cambra o bé a casa, perquè el pare o la mare estava confinat i, qui no, havia d’anar a la feina. Els infants de famílies privilegiades tampoc han tingut la famosa cangur, perquè s’havia contagiat. Ni els avis o les àvies, perquè eren grup de risc. Sobreprotegits, sempre disposant de companyia per jugar o demanar el que necessitin, aquests infants han vist com, de sobte, ningú no els podia atendre. O, més ben dit, han pres consciència que abans tampoc no hi havia qui els atengués de veritat. Havien de menjar sols. Havien de jugar sols. Havien d’avorrir-se sols. Esclar que tenien la tecnologia, i els amics connectats a l’altra banda de la pantalla, però sense que t’avisin que paris, quina gràcia té tot plegat? En el cas de les famílies en risc de pobresa, molts d’aquests nens i nenes, acostumats a ocupar-se dels altres germans i/o a fer-se responsables de moltes de les tasques domèstiques, s’han quedat per primera vegada aïllats, sense que ningú els exigís fer-se càrrec de les coses de sempre. Uns i altres, per motius diferents, han experimentat una estranya solitud que no coneixien. Alguns ho han arribat a dir després a mestres o a pares: “He estat molt sol. Han passat moltes hores. No tenia amb qui parlar”.

La societat postcapitalista omple tots els minuts i els buits del dia amb activitats i tasques permanents. Els nens i les nenes privilegiats fan de tot: bàsquet, robòtica, anglès, esplai. Enganxen un horari amb l’altre per omplir el temps. Coneixen el brogit de la productivitat ambiental que comparteixen amb els adults. Els nens amb menys sort a la vida s’han de protegir constantment de les amenaces de l’entorn. La solitud del virus ha trencat aquesta continuïtat temporal viscuda, per produir una ruptura intensa en les sensacions de la infància avui. Han viscut una nova vivència. No sabem si això és bo o és dolent, però sí que sabem que ha passat com un punt d’inflexió en la vida dels infants que ho han pogut explicar d’alguna manera. Molts no ho han pogut explicar, per manca de paraules i d’interlocutors.

L’escriptor israelià Aharon Appelfeld va viure de petit la tragèdia de l’Holocaust, que hem commemorat recentment. Va narrar la seva experiència de solitud als boscos d’Ucraïna. Amb onze anys, es va quedar totalment sol: la seva mare, assassinada; el seu pare, deportat. Quan de gran va ser escriptor, intentà posar paraules a la solitud viscuda emmig de la natura: la sensació d’estar sota la pluja sense aixopluc, de sentir els ocells xisclar al cel i l’aigua del riu baixar amb força. Appelfeld ha escrit sobre la idea de la infantesa com un somieig carregat de fantasies que es palpen en el cos i en la ment. L’infant és qui no sap parlar i per això imagina. És possible imaginar quan no està tot a la vista o completament present. En la solitud hi ha algunes absències: no tot està dit ni tot està fet. No hi ha presències físiques que tapin els forats negres.

La solitud en la infància no és un ideal, però sí la condició per a un espai i un temps de discontinuïtat, que potser pot arribar a afavorir, algun dia, un acte creatiu que valgui la pena. Qui ho sap?