Els inicis

Fa una setmana, a punt d’acabar el 2025, vaig parlar dels finals, que sol ser una cosa que deixa un regust amarg. Per compensar els lectors, avui, tot just encetat el 2026, repassaré el goig que, habitualment, ens proporcionen els inicis. Encara que el president dels Estats Units ens vulgui amargar l'inici d'aquest any.

Inici, principi, debut, estrena, alfa, aurora, fonament, origen, entrada, arrencada. Totes aquestes paraules tenen ressons positius i plens d’esperança. Començar un curs, estrenar un abric, encetar un llibre o un pernil. Sempre hi ha il·lusió, desig d’èxit, engrescament. També hi ha una mica de neguit: els nervis de l’estrena d’una obra de teatre, la por al fracàs per si no acabes el projecte que comences, el conegut “pànic del full en blanc” quan et disposes a escriure un poema, un article o una novel·la. Els inicis, doncs, ens provoquen sensacions diverses i estats d’ànim que ens fan sentir vius. Són estimulants. Diuen que viure és, bàsicament, tenir projectes.

El poeta que ens vam cansar de citar durant els anys del procés independentista, Miquel Martí i Pol, ho va deixar escrit i no hi ha millor manera de dir-ho: a l’inici, tot està per fer i tot és possible. Començar és un verb que porta incorporada l’esperança i la fe: comencem perquè estem segurs que podrem fer allò que ens proposem, i que sortirà bé. Ja ho deia Benjamí Constant: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha de ser eterna”. És important creure en allò que posem en marxa. Després –i tots en tenim experiència– vindran els entrebancs, el fracàs i la inevitable frustració. O no! Hi ha projectes que tenen èxit, matrimonis que duren i lluites reeixides.

L’important, ara que tot just acabem de desembolicar un any nou de trinca, és recuperar aquella criatura que arribava a escola a començament de curs, amb la bata impecable –amb tots els botons i sense taques–, els llibres acabats de folrar, les pàgines netes i polides sense cap guixarot i les llibretes amb tots els fulls.

I què me’n dieu del moment d’estrenar la capsa de colors Caran d’Ache, aquells llapis tan bonics, esmolats i perfectes, tots de la mateixa mida, que ens havien portat els Reis?

El goig d’estrenar el jersei que ens han regalat i que encara fa olor de la botiga i té aquella textura que, després de la primera rentada, no es recuperarà mai més.

Avui és un dia per pensar en els inicis, per recuperar bones sensacions: el moment del cotxe carregat i el viatge al davant; la primera nit que dorms en una casa nova i pots imaginar tot el que t’hi tocarà viure en els anys a venir; quan, a la llibreria mateix, obres la novel·la que t’acabes de comprar i en llegeixes la primera frase, com una promesa de tot el plaer lector que t’espera. És just el moment que tornes a ser un infant i recordes l’excitació que se t’encomanava quan el pare o l’àvia deien la frase màgica: "Hi havia una vegada..."

I, finalment, hi ha els inicis de les coses realment importants: els primers dies d’un enamorament. La primera vegada que, com si fos per error però buscant-ho, hi ha el primer contacte entre les dues pells; el primer petó, el primer "t’estimo".

I encara, l’inici en majúscules: quan en una sala freda i blanca, tot d’una, sents el batec furiós d’un cor petit i valent i saps que la teva vida ha canviat per sempre.

Que tingueu un bon 2026!