A començament del segle XX el gust estètic ja no en tenia prou amb la qualitat i demanava la novetat, especialment en forma de transgressió. A les acaballes del mateix segle, un producte tecnològic, a més de satisfer de manera eficient la seva funció, havia de fer-ho amb originalitat. L’excel·lència, a l’art i a la tecnologia, només podia ser innovadora.
Llibres com The Innovator's Dilemma, de Clayton Christensen (1997), incidint en aquesta idea, van diferenciar entre la innovació sostinguda (que millora les prestacions d'un producte; per exemple, del telèfon fix) i la innovació disruptiva (que genera noves necessitats a l'oferir un producte inesperat i irresistible, com el telèfon mòbil). Christensen insistia que la innovació sostinguda pot portar una empresa a fer fallida. Si vols tenir futur, has d’entendre que la disrupció és un objectiu estratègic urgent per a les empreses.
En poc temps, es va fer dogmàtica la tesi que el món està canviant a una velocitat que ja no serà el gran qui es mengi el petit, sinó el ràpid qui devori el lent: o canvies aviat o quedaràs fora del mercat. No va trigar a fer-se popular una cita atribuïda a Henry Ford: “Si li hagués preguntat a la gent què volia, m'haurien contestat que cavalls més ràpids”. Ford va optar per la innovació disruptiva i va oferir l'automòbil.
La idea d'innovació disruptiva va ser acceptada de manera mimètica i acrítica per un bon nombre de pedagogs que van trobar a Catalunya el brou de cultiu més fèrtil per a la disrupció, donant per fet que el que és bo per a la telefonia o els transports també ha de ser-ho per a l’educació. La febrada va ser tan gran que era difícil decidir si l'escola necessitava una nova educació o si la fe en la innovació necessitava una nova escola.
Tornem a Ford. La cita esmentada és enganxosa, però sona enginyosa. No hi ha proves que Henry Ford ho digués, però a principis del segle XXI ens hi sentim tan identificats que sovint se’n fa ús per menysprear la investigació sobre els usuaris: "Els usuaris no saben què volen. No ens molestem a parlar amb ells".
L'excel·lència, però, no pot eludir l'usuari. Aristòtil ja es preguntava qui ha de decidir sobre l'excel·lència d'una casa, si qui la dissenya o qui hi viu. Va optar pel sentit comú: pel darrer, que és qui conviu amb el producte. Ara bé, si l'usuari tria, ho fa amb els seus criteris, que a vegades són molt poc innovadors. Ha triat, per exemple, recuperar el disc de vinil o continuar confiant en el bolígraf BIC o en l’imperdible, mentre que ha rebutjat el Laserdisc, el Betamax, la Coca-Cola de cirera, les iogurteres, el vi sense alcohol, etc.
En conclusió, la innovació només pot sostenir-se si el passat perd autoritat, si la tradició només existeix per ser superada, si la memòria històrica és una andròmina atrotinada, si les particularitats que ens vinculen amb una cultura són menys valuoses que les generalitats universalistes. A l’entrada de l’Edèn de la innovació hi ha implícit aquest advertiment: gaudiu de tots els vostres sentits, tret del sentit del passat. No sé quin paper reserva el futur a qui cregui que el fet d’escriure després de Proust no ens en fa millors escriptors.
El passat només pot ser una càrrega per a qui cregui que no hi ha res en ell que no sigui històric i, llavors, superable. La innovació no té ni arrels ni fronteres. I, probablement, tampoc té alternatives. Si l’objectiu de la innovació és la innovació, la cursa per domesticar el futur se sosté en la moralitat de la primacia del que és possible i immediat sobre el que és real. Si tot és possible, tota veritat és provisional. L’economia actual es nodreix d’aquesta moral i, per això, el seu objectiu és escurçar la distància entre consumidors i productes de consum. Em fa por pensar en un temps en què aquesta distància sigui eliminada.
La innovació, per ella mateixa, no garanteix ni l'excel·lència ni l'èxit. Al voltant del 50% dels productes innovadors fracassen totalment o parcialment. Nicholas Negroponte, un guru de la innovació que semblava infal·lible, va assegurar, el 2010, que al llibre de paper no li quedaven més de cinc anys de vida. Però aquí està, veient passar el temps. Els fracassos són obvis, però la literatura dels negocis prefereix explicar-nos històries d’innovacions amb un impacte positiu. La innovació "dolenta" només és explorada a la ciència-ficció. Hi ha un indubtable biaix pro innovació, perquè aquesta està dominada per la lògica del mercat a curt termini. Només recentment hem començat a parlar de Dark Innovation (títol d’un llibre de Ryan T. MacNeil, del 2024). La guerra actual n'és un exemple dramàtic.
