Publicitat
Publicitat

Qui insulta les nostres dones?

Són temps de crispació, de postures polaritzades. Els ànims estan caldejats i la tensió és inevitable. D’ençà que existeix l’amenaça d’una possible Catalunya independent, allà on només hi havia estelades i senyeres ara hi conviuen moltes altres divises. Els pobles i ciutats de Catalunya són ara un patchwork testimoni de pluralitat. Han aparegut les banderes espanyoles (que només sortien a passejar en dates futbolístiques), les que demanen diàleg (“Parlem”), les que denuncien amb boques silenciades l’empresonament de dos homes que no han fet res més que mobilitzar la gent pacíficament... i que, per cert, segueixen entre reixes sense que la comunitat internacional mogui un dit, perquè l’Europa del capital no vol saber res de reivindicacions que posin en risc la seva fortalesa. Però, siguem sincers: ¿cal arribar a l’enfrontament personal?, ¿cal dir als que no pensen com nosaltres que no són dignes de respecte?

Ara fa dos anys vaig tenir l’oportunitat de convidar Isabel Coixet a un cicle d’entrevistes públiques que vam organitzar a l’Ateneu Barcelonès amb el títol Amb ulls de dona. Una vetllada magnífica que molts no oblidarem, amb la sala d’actes de gom a gom. Talentosa, sincera, coherent i amb esperit crític. Què més podem demanar de la nostra directora de cinema més internacional? Recordo que va carregar, i amb raó, contra els nostres polítics incompetents; que va parlar de les actrius sotmeses a la dictadura de la bellesa; que es va pronunciar sobre la trampa de la maternitat. Tots i totes les que la vam escoltar li vam posar un deu, cum laude. N’hi ha prou veient les seves pel·lícules per saber que és un dels valors de la nostra terra fecunda en art i creativitat. Que ara Isabel Coixet es lamenti profundament de com és assetjada per les seves idees polítiques -que, per cert, no tenen res de peregrines ni d’antidemocràtiques, sinó tot el contrari-, i que se la insulti pel carrer, per exemple, quan surt de casa per anar a fer una tasca tan quotidiana i innocent com reciclar, és una cosa que no ens podem permetre. La nostra Catalunya, exemple de convivència, no pot ser caldo de cultiu per a la intransigència i el menyspreu a l’altre.

El seu no és, lamentablement, un cas aïllat. També a l’actriu que ha protagonitzat l’exitós espot que Òmnium Cultural ha fet per despertar consciències després de la infausta actuació policial de l’1 d’octubre ( Help Catalonia. Save Europe) li han dit de tot menys bonica i ha estat vilipendiada fins al punt que l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya ha hagut de sortir en la seva defensa. I fa ben poc, quan la filòsofa Marina Garcés va pronunciar el pregó de la Mercè, els trols es van llançar sobre ella i sobre les seves xarxes socials sense pietat. La seva gran culpa: haver-se qüestionat una cosa tan qüestionable com que els terroristes que van sembrar la Rambla de dolor -uns nois de Ripoll destinats a tenir una vida normal- potser tampoc volien morir matant.

En els darrers temps hem vist massa exemples d’insults que tenen per objecte les dones, com és el cas d’Inés Arrimadas o de les desacomplexades noies de la CUP, que han estat víctimes de retrets i paraules gruixudes que van molt més enllà del que una persona que s’exposa públicament pot esperar. Una ofensiva masclista destinada a desautoritzar-les i expulsar-les dels espais de representació, a invalidar els seus discursos -siguin els que siguin-; una ofensiva que aparentment ve de diferents fronts, tot i que en realitat es tracta del mateix front.

Ara per ara no sabem si aquesta guerra d’ideologies s’eternitzarà i ens jubilarà a tots o serà avortada dolorosament per l’intervencionisme de l’article 155, que ja pot venir ben carregat de raons o haurà de tornar amb el cap cot per on ha vingut. Sí que sabem, però, que hi haurà més insults a les dones, més intents de convertir-les en dianes per part d’aquells que veuen el món des de l’odi i la malvolença. Perquè es pot ser d’esquerres i masclista, de dretes i masclista, independentista i masclista, unionista i masclista.

Negar l’evidència que les dones que donen la cara estan infinitament més exposades a les ofenses que els homes és no voler veure en quina classe de societat vivim, una societat que avui dia encara no reacciona davant l’embat contra les dones. Sigui quin sigui el credo polític d’aquells que insulten les nostres dones, tots ells són exemplars d’una espècie en extinció: el troglodita. Ara que s’apropa la celebració del centenari de Maria Aurèlia Capmany, recomano llegir la seva Carta abierta al macho ibérico. Riuran!

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT